dissabte, 12 de maig del 2012

Ai, que em pixe!



Naciet feia aquell any la primera comunió i Elvira, sa mare, parava frisosa des que havia acabat la quaresma. No podia traure al seu consort, Pep el Manyagat, un cèntim per a les robes, el ciri, l'estampeta i altres menesters del primer combregar.
            La seua veïna, Doloretes del Pintor, tenia la xiqueta en les mateixes i ja organitzava un viatge a València per fer les compres necessàries. Havia previst les despeses des de feia gairebé un any, havia criat els capons i emmagatzemat ous i altres queviures per a l'àpat de la celebració.
            –Xica, Elvira, encara no li has tret els rals al jueu del teu Pep? –que preguntava insistent.
            –Ai, no! –que responia l'Elvira– Calla, dona, deixa-ho per a la setmana que ve.
            –És que encara hem de cosir i la meua germana parirà i no em podrà fer  els entredosos del vestit de la xiqueta. Mira que se'ns ve el dia damunt.
            –Tu veuràs què puc fer…
            No tardaren a descobrir què fer per embolicar el Manyagat i traure-li els duros amb el romanç que necessitava un vestit de jaqueta nou, amb jupetí i llaç i tot.
            Allà que s'enfilen les dues amb les criatures en el tren de Xàtiva cap a València, un matí primaveral que feia goig de viure. Tota la Ribera resplendia de verds i de lluminositats. Els horts de la Pobla Llarga, de Carcaixent, d'Alzira; els campanars d'Algemesí, de Benifaió; l'Albufera… Al cap de quasi dues hores de viatge ja es veien les ceberes enmig dels camps de Catarroja. Era el senyal. Ja hi havien arribat.
        El tren penetrà en l'estació. Elles admiraven els mosaics gira-solats de les frondositats de l'horta: les barraques, les llauradores regines, els cossiols de geranis i les taronges. Resseguien el sostre de l'edifici amb la mirada cap al zènit, fins que va ser substituït per la blavor elèctrica de la volta celeste. Ja eren al carrer.
            –Cap a on peguem?
            –Primer de res, a veure la Marededéu –s'afanyà a proposar Doloretes.
            Enfilen cap a sant Francesc i Elvira s'atura de sobte:
         –Ai, que em pixe! –s'exclamà. I arranquen a córrer, arrossegant de la mà els xiquets, fins als urinaris públics que hi havia a la plaça del Caudillo i que ocupaven els baixos de la placeta elevada i esgraonada que hi havia al centre. En arribar-hi, una dona grossa, immensa, guardava els wàters, feia la neteja i cobrava el quinzet a les usuàries. L'Elvira hi entrà com un llamp. Quatre portelletes, totes iguals i enfilades una al costat de l'altra, tancaven els quatre comuns. N'obrí el primer precipitadament.
            –Ai!, ací no… –digué, i passà al segon. En obrir-ne la porta es tornà a exclamar:
            –Uf, ací tampoc…
            Després el tercer.
            –Tampoc… És que tots són iguals.
           Finalment obrí el quart, se'l mirà i es quedà dreta com un fus enmig del corredor prement les cames. La dona grossa, que ja havia cobrat i es mirava la feta, soltà un renec.
            –Senyora, vostè pixa o no pixa?
            –És que això està molt alt!
            –Com que molt alt? Està igual d'alt que tots.
          Obrí una porteta i aparegué fronterer un lavabo amb una aixeta i un espill. Estirà l'Elvira del braç cap a dins i li mostrà darrere de la porta la tassa que havia de fer servir.
            –Ací és on ha de pixar, senyora; això altre és la pica de llavar-se les mans.
           I allà que esclaten totes en una rialla mentre els infants escodrinyaven perplexos aquells higiènics tan especials.


Després d'haver descansat la bufeta, les dones decidiren deixar la Marededéu per a un altre dia i es dirigiren cap a les botigues de devora el mercat. Ací miraven un aparador de tovalloles, allà esbrinaven corseteria fina i elegant. Entraren en una botiga.
            –Bon dia!
            –Bon dia, senyores –retrucà un dependent jove i trempat–, en què les puc servir?
            –Tenen llana de merí?
            –No; de llana no en tenim de cap classe.
            –Puix, ale, gràcies i adéu.
            Feien via cap al carrer. Allí, amb els ulls ficats en els aparadors, ja començaven a desorientar-se. Una passa endavant, dues endarrere. Ja s'havien marejat de veure tanta cosa exposada. Trobaren una altra porta i s'hi encabiren mirant a dreta i esquerra tot allò que hi contenia.
            –Bon dia! –marejadetes.
            –Bon dia! –el dependent que se les mira.
            –Tenen llana de merí?
            –Senyores, el he dit abans que no en tenim.
        El mateix dependent de feia una estona ensenyava les dents blanques en un somriure burleta. Elles, entre desconcertades i rialleres, emprengueren l'eixida de la botiga.
            –Ai!, perdone. Nosaltres…
           Feien via cap a fora amb els xiquets engrapats, en això que es troben enmig del carrer, sense nord.
–Cap a on anem?
Giren el cantó i uns altres aparadors que els atrauren el cuquet de la curiositat. Mirant i mirant. Que si aqueixa faixa, que si aquells llençols. Ensopegaren amb una altra porta i enfilaren cap a dins, decidides.
–Bon dia…
Interromperen la lletania en veure's a dos pans del nas, una altra vegada, el mateix dependent d'abans, al temps que solten una rialla escandalosa, d'aquelles que no es poden aturar, i se n'ixen rient i llagrimejant cap al carrer, prement-se el ventre amb les dues mans. Elvira tallà la rialla en sec.
–Ai!, que em pixe.
Ja li anava l'escorrim garró avall.

dissabte, 5 de maig del 2012

La cosina Malena



Malena havia arribat, com cada diumenge, amb el seu farcellet de roba sota el braç. Ben pentinada, amb les espardenyes de lona blanca com la llet, avançava lenta pel mig de l'entrada. Saludava amb un «tiaaa» ben bé imperceptible. Estava tan desolada que premia tot el seu cos perquè no se li escapés res, sobretot cap llàgrima. Jo abandonava el petit trenet de llautó despintat i abonyegat fins que se li acabés la corda i me la mirava compassiu des del racó de la cuina. Ella s'asseia a la gran cadira de repòs i dipositava el farcell sobre els genolls, les cames penjant, mentre s'absortava en les voltes agonitzants de la meua locomotora sobre la vieta circular.
           

Malena estava en amo. Era la fadrineta d'una casa de molts havers a Xàtiva, al carrer Hostals. Ella, amb una vella cuinera que es perdia en els orígens de la història, portaven la casa endavant. S'hi estava tota la setmana. Menjava i aportava una petita soldada a la seua llar.
            Em portava quatre o cinc anys. Als seus onze o dotze aniversaris era bruna i prima. Tenia una aparença feble, però resistia com una canya tendra i flexible. Els cabells, negríssims i abundosos, trenats al tòs, li resseguien la línia de l'espinal. Els ulls, obscuríssims i grans, d'una vivor impertèrrita, tenien, en les hores de diumenge quan queia el sol, no sabria esbrinar si una tristor negada de vidrets o la transparència d'uns vidrets negats de tristor. Hi venia només els diumenges i tornava a ser la xiqueta enjogassada i menuda que encara desenclaustrava la seua nina de cartó i saltava a la corda amb les amiguetes del veïnat. Ara se li acabava el lleure i tornava a les obligacions, a les responsabilitats de dona adulta.
            El meu pare esgotava el cigarret replegat de caldo i li feia broma. Ella es pertorbava entre la gràcia i la tristor i no podia evitar que se li escapés un clevill de somriure.
            El pare entrava la bicicleta del corral mentre endolcia una miqueta el tràngol:
            –Senyora! Quan li plaga. El taxi espera.
            La cosina feia un salt de la cadira de repòs al terra. Premia cada vegada més fort el farcell i seguia mon pare cap al carrer. S'asseia al gran portamaletes de la bicicleta amb les cames a un costat i s'aferrava fortament al cinturó amb la mà esquerra, mentre subjectava el farcell amb la dreta. Jo eixia a la porta per veure-la marxar. Ella no em deia res i començava a destil·lar abundoses llàgrimes, mirant-me silenciosa des de la gropa de la bicicleta que trontollava amb tantes carrilades i de pena.


Era tan menuda, tan xiqueta, que no podia realitzar totes les tasques domèstiques de ca l'ama. Els seus braços, de vímet torrat, eren incapaços de manegar els grans llençols de fil de l'ama quan eren remulls d'aigua sabonosa al safareig. Per això, sa mare anava cada divendres per ajudar-la a fer la bugada dels llits. Entrava en el tracte. Pel mateix sou. Malena feia la resta: la casa, els dormitoris, les bugades, la planxa, la cuina, el mercat, agranar i ruixar el carrer, el pati, les plantes, els vidres, la pols… mentre anava arrancant els pètals diaris de la flor de la setmana: dilluns, dimarts, dimec… I cada vegada arribava el diumenge.
Però aviat el diumenge passava i una altra vegada l'oncle, la bicicleta, el farcellet i aquella pena immensa.
Jo esperava cada vegada la tornada del pare. Sempre se li feia de nit al regrés, i l'endevinava al final del carrer per la llum tremolosa del fanal encés de la bicicleta, que s'anava acostant a poc a poc, carrer amunt, trontollant sempre sobre les carrilades del carrer irregular.


Va durar una llarga temporada, l'ocupació de Malena a Xàtiva. Però un dia li trobaren una col·locació al poble. No era tan avantatjosa, però dormia a casa. Se succeïren uns diumenges menys tristos i ella anà florint com una clavellinera.
Arribà l'any de no sé quin centenari de sant Vicent i la feren clavariessa de la festa del seu carrer. La mare li llogà un vestit de llauradora. No res de l'altre món. Les pintes de llautó, les arracades, les agulles i la joia de quincalla. Però ella estava bonica i radiant. No hi cabia, en aquell cosset de domàs multicolor. Una altra emoció. La missa major, la cercavila, la llarga traca zigzaguejant pel llarg i estret carrer. Quina festa!
A l'hora de dinar hi havia, bollint vivíssima, una gran paella flairosa de verdures sobre el trespreus enmig del corral. Totes les cases del veïnat olien als diversos combustibles. Ací sarments de moscatell, allà ramulla de taronger, més cap allà romanís i timonets. Ella sospirava de satisfacció:
–Llàstima que l'hem de tornar, el vestit. Si almenys m'hagués pogut fer un retrat…
No hi havia fotògraf al poble i cap de les coneixences no es podia permetre el luxe d'una càmera fotogràfica. El meu pare es quedà pensarós. Amb el cigarret a la boca mirava de gaidó el sostre, com intentant d'esclarir algun enigma.
–Ja està! Si t'he portat tants viatges amb la bicicleta a fregar la brutícia dels altres, ara et porte, amb la bicicleta, és clar, a cal retratista de Xàtiva.
Entrà la bicicleta del corral. Malena es plissava les faldes per veure de no empastifar el vestit amb el greix de la cadena. D'una salt assolí la gropa de la bicicleta. Com a les cavallaries de les cavalcades festeres, els vaig veure allunyar-se divertidament, carrer avall, entre l'expectació del veïnat.


La taula parada. La gran paella bollia festívola sobre la foguera cerimonial. Jo mirava immòbil el foc. El vent removia i escampava l'aroma i el fum per tot el corral. Em coïa, als ulls, el fum, que me'ls negà de llàgrimes. Ara recupere aquella fotografia entre la paperassa antiga del calaix de dalt de la vella calaixera.