dissabte, 8 de setembre del 2012

El mas del Xiprer




El besavi Lluís no tenia passat, ni dins ni fora de casa. Ningú no sabia d'on procedia. De tots els Jonquets que érem a la vila –una trentena llarga– ningú no us sabríem explicar el primer terç de la seua vida.
               S'havia casat amb la besàvia Irene, que era de Xàtiva, i se n'havien vingut a instal.lar-se al poble, on ella havia heretat una casa gran, a dues mans, al carrer dels Banys, i el mas del Xiprer, anomenat així per la gran cupressàcia que hi havia a l'entrada. El mas posseïa moltes fanecades de les plantacions que aleshores es donaven arreu de la comarca i del país: oliveres, garrofers, sembrats d'ordi, garnatxes i monastrells i moscatells per a fer pansa. Constava d'un gran habitatge, quadres, corral, galliner, pou, celler i forn d'escaldar. No hi mancava res. Es podia dir que el besavi Lluís havia hagut un bon partit amb el matrimoni. A més, ell era valent, tenia poders i va reviscolar totes aquelles terres i va aconseguir de traure'ls tot el suc.
              Va bastir una família puixant: cinc fills, tots barons, que ràpidament s'anaven enganxant al jou i feien brullar aquelles terres de secà. El major, Robert, com l'avi matern, d'una seriositat i homenia fora mida, afeccionat a la cacera amb escopeta i perdiguers. El segon, Lluís, callat i introvertit, amb una mà destríssima amb les cavalleries, fóra per llaurar, fóra per carretejar. El tercer, Manel, més independent i orientat cap als negocis, de ben jovenell va encetar una pedrera d'algeps pròpia. El quart, Tomeu, el més apegat al pare: el seguia a totes bandes intentant d'aprehendre tot allò que la vida li oferia. I el cinqué, Joan, que ja de bolquers donava a entendre un futur més regalat, còmode i farcit de petits capricis.
             La casa rutllava. El pare lligava tots els caps i no deixava que se li'n volés cap colomí més enllà de l'esguard de la torre. Passaren els anys i Robert assolí l'edat adulta, decidí de casar-se, s'instal.là en una casa al Camí Reial i continuà traginant les terres familiars, on li assignaren un sou per passar casa. Més o menys tot continuà igual fins que la besàvia Irene emmalaltí i traspassà en unes setmanes. Els primers mesos s'allotjà al clan un rigorós dol que el besavi fou el primer a trencar amb unes precipitades visites al casino. Més endavant, aquestes sortides anaren perllongant-se fins a les mitges nits. El besavi arribà a desaparéixer dies sencers. Els fets alarmaren els fills, que no gosaven demanar explicacions. No tardaren a aventar-se algunes alcavotades: que si les cartes, que si les dones i alguna que altra bacanal rural. Els fills callaven.


Un dia de primeries de desembre, en fer-se presents els germans al mas del Xiprer, descobriren amb gran sorpresa una colla disposada a collir-los les olives. Veles esteses, escales, canyes, barxins i ases per transportar-los. Robert es dirigí apressadament cap a la colla i demanà:
         –Vosaltres, què feu ací? Si de cas heu vingut a llaurar-les, a esporgar-les, a cavar-les…? Només amb dos jornals no me n'haguésseu deixat ni per a adobar.
            –Nosaltres som llogats –respongué qui feia de cap–. Ens han enviat ací i ací estem.
            –I qui us ha llogat, si es pot saber?
          –Vam fer colla anit, al Sindicat. Ens va llogar Mateu, el procurador de don Narcís, el notari; diu que la finca és d'ell.
             Robert es girà enèrgicament vers els germans i ordenà:
             –Tots a casa!
             Tomeu, enterbolit, protestà:
             –Però, Robert, com hem de tornar a casa? Això s'ha d'esclarir.
           –Ja ho esclariré jo. Ara, tots a casa i mut. No vull que se'n parle fins que esbrine què ha passat, encara que ja crec endevinar-ho.
           Giraren la gropa tots quatre sota les mirades neguitoses dels collidors d'olives, que els resseguiren fins que van desaparéixer en el revolt de la carretera.
          Robert deixà els germans a casa amb ordres d'immobilització absoluta i es dirigí a cal notari. No digué ni bon dia. Es tragué del davant la fadrina que servia la casa i que li barrava el pas i es feu present a la saleta on don Narcís desdejunava.
             –Què passa amb el mas del Xiprer? –preguntà acaloradament.
             El notari apartà la mirada del tassó de llet, es mirà detingudament Robert i deixà anar una resposta tranquil.la i armoniosa.
             –Doncs que l'he comprat.
             –I ara?
 –Ara és meu en les condicions que s'hi troba, és a dir, amb tot el que hi conté. 
Això no es quedarà així tan aïnes.
Mira, fill meu, tu ets jove, tens força i gosadia, però ja no podràs fer res. A més, era l'única solució. Havies d'haver intervingut abans, molt abans. Ara has fet tard. Ni el valor del mas és prou per satisfer els deutes que ton pare ha congriat en els últims temps. No em diràs que no sabies d'on bufava el vent?
Robert se n'eixí precipitadament amb les mateixes maneres que havia entrat. Es dirigí veloç cap a casa, pujà a l'andana, despenjà l'escopeta i la canana i emprengué carrer dels Magraners cap amunt, a cercar la plaça. Amb quatre camallades es feu present al casino. Només entrar-hi i palplantar-se a la porta albirà el seu pare que jugava una partida de cartes envoltada de curiosos. Corrien els bitllets sobre el tapet verd. Cridà:
Pare, què passa amb el mas?
El pare, en veure'l armat, s'esgroguí i començà a suar.
L'he venut perquè és meu. Torna-te'n cap a casa i deixa'm tranquil.
Robert es tirà l'escopeta a la cara, culata al muscle, i premé el gallet.
Se sentí un tret ensordidor, s'escampà la fumaguera i es tornà a sentir, com un eco, el tro de caure a terra la pissarra del billar amb les denes de colors redolant i escampant-se pel sòl. Pep Maria, el conserge del casino, havia aconseguit, amb un reflexos servals, desviar el canó de l'escopeta d'un fort colp de mà.
Entre alguns dels presents desarmaren Robert, que no oferí cap resistència ni objectà cap raó. Baixà el cap, girà sobre el seus talons i desaparegué creuant la plaça.
No se'n sabé ja més d'ell. D'on podia haver anat, se'n feien travesses:
S'ha tirat a un pou, segur!
No; haurà fet via cap a l'Amèrica.
–…


El besavi Lluís, geniüt, autoritari i malhumorat, ja vell, ens maltractava, als seus besnéts. Recorde el dia que ens va sorprendre, al meu cosí Quimet i a mi, jugant a la brisca amb una baralla que ens havíem pintat i retallat d'una capsa de sabates. Ens la va assampar d'una manotada i ens la va tirar al foc de la llar.
           –Això són coses del dimoni. Maleïts xiquets! Ala, aneu que us pegue l'aire.


Mig segle després de l'esdeveniment al casino, arribà la tia Maria Lluïsa (Marie Louise Jonquet en la carta d'identitat avalada per la Republique Française), filla de Robert Jonquet i Annette Bertrand, nascuda a Montpeller. El meu pare i els seus cosins havien trobat de sobte una nova Jonquet qui, de més a més, assegurava que n'hi havia més a la seua ciutat.
           L'oncle Robert havia descobert, sense voler-ho, els orígens del besavi. Fugint fugint de la parialitat s'hi havia estavellat de nassos, amb ella.