dimarts, 19 de novembre del 2013

Dominical

 
Unes ulleres de sol obscures
a la terrassa
d'un bar entre copes i copes
i passa
la vida, la maregassa
de la gent que trafega,
es belluga, llambrega
i creua la plaça.


dilluns, 2 de setembre del 2013

Lletania II


Es pon el sol
cauen les fulles
s'apaga el foc
s'asseca el riu
s'atura el vent
s'adorm la mar
s'acaba el pa
s'escampa la sal
s'enfonsa el pont
s'esborra el camí
se'n va l'amic
es trenca el got
es perd l'amor
s'envola l'au
s'asfixia el peix
s'oblida el nom
s'enteranyina el cel
s'enceta el final
es renova el dol

dilluns, 8 de juliol del 2013

Geografia

Geografia càlida i veraç.
Tota una superfície.
Els teus cims, les teues valls.
Les mars i els oceans.
Els rius i les muntanyes.
Relleus subtils: la teua pell.
Gran terratrèmol: el teu alenar.
Eucaristia tendra i setmanal.
Tot el desig en un cove.
Tota la vida en un instant.
Et rememore dilluns i dimarts.
Dimecres i dijous et torne a rememorar,
divendres t'espere, t'enyore dissabte i
diumenge et crec desitjar.

dilluns, 3 de juny del 2013

Lletania



Mira si he corregut terres...
Popular


He corregut la Ceca, la Meca i la Vall d'Andorra per trobar-te.
He fet la volta al món i el París-Dakar.
He travessat els deserts i els oceans.
He traspassat la barrera del so i dels colors.
He anat on brama la tonyina i on Crist va perdre les espardenyes.
He navegat amb la barca de Caront i he circulat amb el Transsiberià.
He visitat Lil·liput i el País de les Meravelles.
He viatjat pel túnel del temps.
He fet les vint mil llegües del viatge submarí.
He travessat la mar Roja.
He pujat a les muntayes.
He baixat a les valls.
He relliscat en el temps i en l'espai.

I tot només per trobar-te.

diumenge, 14 d’abril del 2013

Gasogen


Un soroll ensordidor, esquitxat d’uns roncs monstruosos i arrítmics, envaïren l’espai silenciós i seré del Raval esglaiant persones i bèsties que cregueren endevinar que la fi del món s’havia avançat a les prediccions dels taumaturgs de la comarca. Els qui eren a casa, sobretot dones i algun desenfeinat –la majoria es trobaven al camp, a les pedreres o al riu–, eixiren esvalotats a la porta de casa. Res no hi pogueren esclarir. Només un gran núvol de pols que els va cegar els ulls i els impedia de respirar. El soroll es va allunyar per l’altre cantó d’on havia aparegut i la polseguera s’ana dissipant a poc a poc fins desaparéixer, com si allà no hagués passat res.


Amb l’excepcional collita de pansa de moscatell d’aquell any, don Ramon havia introduït en el poble el primer monstre metàl.lic. El primer automòbil, que mai no havien vist i que la pols els continuà velant en aquella entrada triomfal, anà a jaure a la porta de la casa pairal de la plaça, sota la vigilància de l’heràldica familiar. Un Turcat Mary de divuit cavalls, model de l’any 1911, importat directament de França i comprat per catàleg mitjançant un intermediari de Barcelona.


Allò del cotxe sense cavalls va desfermar la disbauxa i els animalots d’acer començaren a envair les vies públiques. Després del Turcat fou –pura enveja i instint de superació– un Hudson 37 americà, propietat de les germanes Meravelles. Les Meravelles, dues fadrinasses que posseïen mig terme, no s’havien pogut estar de caure en el demoníac parany de l’automoció; potser trencaren la gerra dels duros de plata i ja increpaven el seu cotxer castellà que fins aleshores els havia aparellat l’egua Rociera al seu cotxe de cavalls.
    –José, has d’aprendre a dur un vehicle d’eixos. Ja estem fartes de donar que riure amb el nostre cabriol.
    No cal dir que a José encara li feia més gana el cotxe que a les seues ames. Es precipità en les seues pràctiques amb el vehicle acabat de desembolicar, i de la seua primera lliçó en donaren bon compte les cinc cabres atropellades del ramat de Canoret Pi, el germà de Doreta, que foren els primers exemples de la tercera plaga humana, la C, la carretera, que tants i tants n’ha fet i en farà traspassar. Amb tot, acabà convertit en el jove de més èxit entre la fadrinalla femenina de la rodalia, amb aquell model de 1913, d’un color cendrós però brillant i atractiu.


Hi va haver que anà a Itàlia a mecanitzar-se, com el jutge, que no viatjà personalment a aquell país, sinó que va aprofitar el seu parentiu amb un influent diputat a Madrid per aconseguir el cotxe entre la comanda d’un lot per a distints càrrecs del poder central. Així, un Fiat 501 s’afegí al parc mòbil municipal, a més d’altres models que anaren florint sobre la calçada com els alemanys DKW i d’altres.
    Se’n va parlar molt, de la motorització de les famílies més benestants. Alguns fins i tot profetitzaren amb la liquidació de les espècies equines: cavalls, haques, ases i muls condemnats a la desaparició i la davallada, fins l’extinció de la festa de sant Antoni del Porquet. Encara que no tardaren a organitzar, els propietaris dels vehicles, la festa del seu sant, sant Cristòfol, patró de la circulació vial, erigint-se en clavaris i, a imitació de l’altra efemèride, beneint anualment els seus cotxes com fins aquell moment havien fet amb el bestiari domèstic.
    La festa del sant dels carburants va anar adquirint prestigi amb la desfilada de tot tipus de models automobilístics i dels models agosaradíssims dels barrets que cofaven els caps de les senyores copilots en la llarga corrua de la benedicció, la qual feia la volta de la processó. Amb els anys s’hi afegí la banda de música, la pólvora i el revoltejar de les campanes. La festa esdevingué oficial i senyorívola, elegant, cara i avorrida.
    Fins que un any ocorregué un fet novell i divertit. Els cotxes, més o menys una dotzena, havien anat arribant a la plaça, on es disposaven formant un cercle, l’un darrere l’altre, per a la cerimònia benedictòria. Eixí el senyor rector de l’església escortat per un escolanet que portava el salpàs i el sagristà amb un faristol que va instal.lar en el replanell de la graonada de la porta principal, en una posició elevada que permetés la visió de tota la gran quantitat de públic que omplia la plaça. A poc a poc, un suau ventijol de ponent anà omplint la plaça, des del Raval, d’un fum blanc i espés i del moc-moc d’un botzina de botó que intrigà els assistents mentre començaven a estossegar a causa del fum. Com una aparició celestial, entre la fumaguera, hi va aterrar Pep Vicent, el venedor de calç, amb el seu carro arrossegat per una vella mula i amb una caldera fumejant de corfes d’ametla. No va vociferar el seu anunci de «caaaaalç, xiqueeeees!» a què tenia acostumat el veïnat, sinó que s’afegí a la rua festera amb un somriure satisfactori d’orella a orella.
    –Pep Vicent –l’increpaven els conciutadans–, no t’has equivocat de patró?
    –No res d’això –responia el venedor de calç–. Què més dóna que el vehicle funcione a gasolina, gasoil o gasogen? A més, jo faig encara més fumaguera que ells.
    Hi hagué un primer intent d’expulsar Pep Vicent i el seu original vehicle de combustió externa de la celebració, però la seua tossuderia i la pressió unísona del poble sencer aconseguiren que desfilara darrere de tots els cotxes. El capellà, amb cara de pocs amics, pronuncià la benedicció de rigor entre el ruixim de l’hissop i un fons de vítols i aplaudiments de tota la gernació que invadia la plaça.
    Aquell any, al rally habitual de la volta a la processó, s’hi afegiren, a més del carro de la calç, tots els assistents a l’aplec de la plaça, que corejaven insistentment:
    –Vítol, revítol a sant Cristòfol!
    –Vítol!

La Russafa de València, 1993

dimarts, 19 de març del 2013

Qüestió de noms



A mi em diuen com em diuen,
Em diuen com m’han posat.
Si vols saber com em diuen
Busca qui m’ha batejat.
Popular





Les vespes dauraven l’aire de la tarda i assedegaven la set en les pedres mullades del llavador. La dona recollia les últimes peces, les retorcia per escórrer-les i les anava dipositant en una gran ferrada. Damunt de tot, el flairós tros de sabó amb els cantons arrodonits per l’ús. El silenci de la vesprada s’armonitzava amb la remor de la séquia i alguns piulars dels ocells dels horts pròxims. Feia calor i s’agraïa la frescor de la bugada. Va costalejar la ferrada sota el braç, recolzada en l’anca, i abandonà l’ombrívol llavador travessant amb pas lent les distintes freqüències sonores de les cigales. Entrà al poble. Defugia el sol i buscava el recer de les façanes de les primeres cases. Els carrers, encara buits, les cases, encara tancades, protegien el sestejar de l’abrusadora tarda. Només algun gat creuava d’una banda a l’altra amb les ninetes contretes fins a límits insospitats.
    La dona girà el cantó del carrer de l’Hostal. Ascendia per la llarga i costeruda via quasi com immobilitzada, sempre a l’ombra. Tombà pel Camí Reial cap a la dreta i allà al fons, al final del carrer, endevinà entre la boiror de la calitja una taca de colors. Anà avançant lentament i anaren dibuixant-se unes siluetes humanes. No sabia si es movien o si li ho feia veure l’alè del sòl. Una mica més a prop va reconèixer un grup de dones que, assegudes a la porta de casa, realitzaven petits moviments. A poc a poc anà reconeixent més detalls, els objectes: primer teles blanques, després tabaquets de fils, relluirs metàl.lics de tisores i didals. Una mare vigilava la tasca de les seues tres filles que brodaven filigranes multicolors sobre els fins teixits de seda i de lli.
    Les tres filles comentaven les seues coses i reien per sota el nas. La mare mirava i no deia res. La dona de la bugada s’hi anà acostant fins que es va incorporar al grup. No va abandonar la càrrega, i amb un colp d’anca adoptà una posició més còmoda i saludà:
    –Bon dia us done Déu.
    –I vosté que ho veja –respongueren les tres fadrines.
    La mare renegà amablement.
    –Bones hores de fer bugades, amb la calor que fa. No et caldrà estendre la roba en arribar a casa. Se t’eixugarà pel camí.
    –Ara que no hi ha ningú –es va justificar la dona elevant una mica la ferrada amb un sospir–. Al matí i a la vesprada està molt ple i a mi m’agrada posar-me dalt, al cap, i que no em baixe l’aigua tota ensabonada. No s’hi pot rentar.
    I va afegir:
   –Tampoc no són hores de brodar, aquestes, que suen les mans i s’embruten les teles al bastidor. Això són feines d’hivern. Què és el que fan?
    –Broden cada una el seu aixovar. Aquestes coses com més prompte es tinguen a punt, millor –va aclarir la mare.
   Les filles, enjogassades, li mostraven les seues obres. La dona començà a exclamar:
   –Quina meravalla de llençol! Quines mans més fines! –la dona no parava d’escodrinyar i d’escampar lloances– Quines flors! Quins colors! I aquelles estovalles? I aquella coixinera? Ni les monges de Santa Clara farien meravelles semblants. Però... què feu?
    –Dona!, de què t’estranyes tant? –interrogà la mare– Què han de fer? Brodar!
    I la dona s’afanyà a explicar:
    -Però és que totes broden la mateixa lletra, la ema.
    –És clar que sí –es va precipitar la mare a aclarir–. La ema, la que els correspon: Màlia, Mèlia i Mília...



diumenge, 17 de febrer del 2013

L'enrunada del Café del Sindicat






El Café del Sindicat ocupava, amb les oficines de la societat i l’economat, una casa a la Plaça Major. Era un café espaiós, fumós i de minsa decoració, com qualsevol café de poble, sorollós de veus potents i de fitxes de dòmino estavellant-se sobre les làmines de marbre dels veladors. Tenia un aspecte rústec que li’l proporcionava el terra de fusta neta i aspra que fregava diàriament Salvadora Pi, o Doreta com era més coneguda. En estrenar-lo, allà per les bressolades del segle, era un terra llustrós que Doreta fregava i enllustrava amb una barreja de cera i aiguarràs que adobava ella mateixa, per a poc a poc va haver d’anar desistint perquè les potades fangoses dels llauros, en aquells hiverns de pluges i neus, i el trepig esmussador que provocava el fang en eixugar-se, convertien la lluïssor del terra en un immens gargot.
    Presidia el local una fotografia de don Hilari, el capellà que havia iniciat la fundació de la societat. Es tractava, doncs, d’un sindicat catòlic, encara que a les seues hosts militaven tota mena de descreguts, ateus i agnòstics al.lèrgics a la cera. Amb tot, el retrat, esgrogueït pels fums de tants cigars, pipes i plegadets, provocava l’entusiasme general; i és que la Societat havia esdevingut un matalàs per amortir la pressió que exercien els cacics sobre l’economia local.
    En el seu interior es produïen tota mena de transaccions laborals i econòmiques. S’hi llogaven bracers; es pagaven jornals; es venien, es compraven, es cobraven i es pagaven collites; s’alfarrassaven taronges, garrofes, olives, prunes, melons i tot allò que donés el temps i s’hi jugava al joc més insospitat. Tot això, evidentment, ben beneït amb aigües potents.


Maurici no prenia mai res al Café del Sindicat. El seu concepte de l’estalvi no li ho permetia. El seu concepte de l’estalvi i la por a empassar-se qualsevulla cosa que no hagués tastat mai, fet que limitava els seus àpats a pa, aigua i poca cosa més. Fins i tot si algú havia gosat de convidar-lo s’hi havia negat tossuderament.
    –Et fa un colpet de vi, Maurici?
    –No seré jo qui perda l’oremus amb un túixec d’aquests –que contestava.
    –I un café? Entraràs en calor.
    –Prou negre estic per fora com per a ennegrir-me per dedins.
   Amb una clientela com aquesta Manel Ponç, el conserge, tenia minvades les possibilitats de medrar. Encara com n’hi havia d’altres que feien anar l’aiguardent i l’absenta cavalleres com l’aigua de la séquia.
   Amb tot, Maurici posseïa el dret adquirit a romandre al local per ser-ne soci fundador i allà que ocupava, cada dia de l’any, la cadira de sempre des d’on observava vituperadorament com els vicis decalaven les virtuts i penetraven sigil.losament en la col.lectivitat sense causar espant. Els beuratges etílics havien dominat des de sempre, però, a poc a poc, s’introduïren el billar, una baralla de cartes estranya –franceses en deien– i un joc de tauler enrajolat de blanc i negre com el terra de la capella del sagrari de l’església que, segons contaven, havia estat joc de reis. Aquest darrer no va tenir tanta celebritat com els anteriors. De llestos, molts se’n passaven però pocs aconseguien d’aprendre’n les regles. Tota mena de loteries, rifes i transaccions econòmiques que desplomaven els uns per engreixar els coixins dels altres. Maurici no hi participava. Ni de la loteria de Nadal no en volia saber res. I això que la societat, des de la seua creació, havia adquirit cada any un número amb totes les seues sèries per repartit entre els confrares, sense farda, i sobre el qual es conjecturaven tota mena de futurs esplendorosos que mai no s’acomplien. Amb tants anys de fidelitat connubial mai no els havia tocat ni tornar els diners; la grossa... ni pensar-ne.
    La fita més alta de l’adeliciament la plantaren, sempre segons Maurici, el dia que van instal.lar un gramòfon al local. Ell va entrar-hi, com sempre feia, i va ser sobtat per un ambient irrecognoscible. Què era allò? Era música! Ben aviat va localitzar la màquina des de la qual Marco Redondo escampava refilets com qui aventa blat o civada a l’era. Es va quedar primerament enravenat, es va acostar precautòriament amb passes llargues i lentes a l’aparell, va mirar a un costat i l’altre, i al sostre, i va capbussar-se dins la campana tal com un aristòcrata gal amb la testa ficada en una guillotina robesperriana. Pep Lluna se’l mirava palplantat i inflat a punt d’esclatar. Al café es van tallar tots els alès. S’hi va crear una expectació d’ofec en els assistents. Maurici va treure el cap de la campana amb una parsimònia reverencial i va notar que l’observaven. Pep va preguntar a punt de l’asfíxia:
    -Què és això, Maurici?
    –No ho sé. Sent cantar i tot és mirar i no veig ningú a dins.
    L’explosió fou tan forta com les detonacions de dinamita de Cento Lluch allà a la pedrera de Màxim: la rialla fou general i espectacular. Maurici va abaixar el cap i es va esquitllar silenciosament cap a la porta.


Van anar passant els dies i Maurici no tornava al Sindicat. Uns eren del parer que estava malalt, d’altres que no hi tornaria mai més. Gairebé tots s’equivocaven. Al cap de quinze o vint dies Maurici va interpretar una aparició de les habituals. No va saludar ningú i es va dirigir cap al seu observatori predilecte. En predre’n possessió va notar una puntada d’incomoditat. Sentia que tots, encara que sense mirar-lo, guaitaven per veure quina els en feia avui.
    «No hauria d’haver vingut –pensava–. Aquests malparits encara la tenen tendra. Bé que l’hauran refrescada tots aquests dies. De segur que l’hauran rememorada mil vegades.»
    Va començar a sentir-se neguitós. No gosava mirar enlloc, fins que va descobrir el diari sobre la taula a la seua dreta. Mai no l’agafava, no sabia llegir. El va aferrar d’una sarpada i el va obrir, ben estés, davant la seua cara. Passava lentament els fulls cap a la dreta i cap a l’esquerra i pensava obcecadament en l’afer del gramòfon. Mentre, rumiava: «Quasi no he pogut dormir en aquests dies». I passava un altre full. Raül Guasch el mirava des del billar repenjat en el tac amb els dos braços i el cigarret penjant-li incert entre els llavis. Va obrir el ulls sorprés i se’l va mirar més fixament. Tots els presents observaven una altra vegada que qualsevol cosa cosa podia passar. Novament creixia l’expectació, s’hi feia el silenci i tots aturaven la respiració. Raül veia estranyat la capçalera del Diari de València a la part inferior del full. S’hi va atansar a poc a poc arrossegant el tac per terra, es va trempar davant Maurici i va preguntar:
     –Què diu el diari, Maurici?
    Maurici va abaixar el diari sobre els seus genolls. Una mica astorat, va mirar Raül i va balbotejar:
    –No ho sé. El món deu anar molt malament perquè... –i va mostrar-li, amb una elevació de mans, els fulls perquè ho pogués comprovar– ... els barcos van cap per avall.


Maurici va tardar moltes setmanes a tornar al Sindicat, i no per vergonya ni por ni falta de ganes, sinó perquè el café va restar tancat fins que tornara a ser endreçat després de l’ensorrament provocat per la seua darrera beneitura.