diumenge, 14 d’abril del 2013

Gasogen


Un soroll ensordidor, esquitxat d’uns roncs monstruosos i arrítmics, envaïren l’espai silenciós i seré del Raval esglaiant persones i bèsties que cregueren endevinar que la fi del món s’havia avançat a les prediccions dels taumaturgs de la comarca. Els qui eren a casa, sobretot dones i algun desenfeinat –la majoria es trobaven al camp, a les pedreres o al riu–, eixiren esvalotats a la porta de casa. Res no hi pogueren esclarir. Només un gran núvol de pols que els va cegar els ulls i els impedia de respirar. El soroll es va allunyar per l’altre cantó d’on havia aparegut i la polseguera s’ana dissipant a poc a poc fins desaparéixer, com si allà no hagués passat res.


Amb l’excepcional collita de pansa de moscatell d’aquell any, don Ramon havia introduït en el poble el primer monstre metàl.lic. El primer automòbil, que mai no havien vist i que la pols els continuà velant en aquella entrada triomfal, anà a jaure a la porta de la casa pairal de la plaça, sota la vigilància de l’heràldica familiar. Un Turcat Mary de divuit cavalls, model de l’any 1911, importat directament de França i comprat per catàleg mitjançant un intermediari de Barcelona.


Allò del cotxe sense cavalls va desfermar la disbauxa i els animalots d’acer començaren a envair les vies públiques. Després del Turcat fou –pura enveja i instint de superació– un Hudson 37 americà, propietat de les germanes Meravelles. Les Meravelles, dues fadrinasses que posseïen mig terme, no s’havien pogut estar de caure en el demoníac parany de l’automoció; potser trencaren la gerra dels duros de plata i ja increpaven el seu cotxer castellà que fins aleshores els havia aparellat l’egua Rociera al seu cotxe de cavalls.
    –José, has d’aprendre a dur un vehicle d’eixos. Ja estem fartes de donar que riure amb el nostre cabriol.
    No cal dir que a José encara li feia més gana el cotxe que a les seues ames. Es precipità en les seues pràctiques amb el vehicle acabat de desembolicar, i de la seua primera lliçó en donaren bon compte les cinc cabres atropellades del ramat de Canoret Pi, el germà de Doreta, que foren els primers exemples de la tercera plaga humana, la C, la carretera, que tants i tants n’ha fet i en farà traspassar. Amb tot, acabà convertit en el jove de més èxit entre la fadrinalla femenina de la rodalia, amb aquell model de 1913, d’un color cendrós però brillant i atractiu.


Hi va haver que anà a Itàlia a mecanitzar-se, com el jutge, que no viatjà personalment a aquell país, sinó que va aprofitar el seu parentiu amb un influent diputat a Madrid per aconseguir el cotxe entre la comanda d’un lot per a distints càrrecs del poder central. Així, un Fiat 501 s’afegí al parc mòbil municipal, a més d’altres models que anaren florint sobre la calçada com els alemanys DKW i d’altres.
    Se’n va parlar molt, de la motorització de les famílies més benestants. Alguns fins i tot profetitzaren amb la liquidació de les espècies equines: cavalls, haques, ases i muls condemnats a la desaparició i la davallada, fins l’extinció de la festa de sant Antoni del Porquet. Encara que no tardaren a organitzar, els propietaris dels vehicles, la festa del seu sant, sant Cristòfol, patró de la circulació vial, erigint-se en clavaris i, a imitació de l’altra efemèride, beneint anualment els seus cotxes com fins aquell moment havien fet amb el bestiari domèstic.
    La festa del sant dels carburants va anar adquirint prestigi amb la desfilada de tot tipus de models automobilístics i dels models agosaradíssims dels barrets que cofaven els caps de les senyores copilots en la llarga corrua de la benedicció, la qual feia la volta de la processó. Amb els anys s’hi afegí la banda de música, la pólvora i el revoltejar de les campanes. La festa esdevingué oficial i senyorívola, elegant, cara i avorrida.
    Fins que un any ocorregué un fet novell i divertit. Els cotxes, més o menys una dotzena, havien anat arribant a la plaça, on es disposaven formant un cercle, l’un darrere l’altre, per a la cerimònia benedictòria. Eixí el senyor rector de l’església escortat per un escolanet que portava el salpàs i el sagristà amb un faristol que va instal.lar en el replanell de la graonada de la porta principal, en una posició elevada que permetés la visió de tota la gran quantitat de públic que omplia la plaça. A poc a poc, un suau ventijol de ponent anà omplint la plaça, des del Raval, d’un fum blanc i espés i del moc-moc d’un botzina de botó que intrigà els assistents mentre començaven a estossegar a causa del fum. Com una aparició celestial, entre la fumaguera, hi va aterrar Pep Vicent, el venedor de calç, amb el seu carro arrossegat per una vella mula i amb una caldera fumejant de corfes d’ametla. No va vociferar el seu anunci de «caaaaalç, xiqueeeees!» a què tenia acostumat el veïnat, sinó que s’afegí a la rua festera amb un somriure satisfactori d’orella a orella.
    –Pep Vicent –l’increpaven els conciutadans–, no t’has equivocat de patró?
    –No res d’això –responia el venedor de calç–. Què més dóna que el vehicle funcione a gasolina, gasoil o gasogen? A més, jo faig encara més fumaguera que ells.
    Hi hagué un primer intent d’expulsar Pep Vicent i el seu original vehicle de combustió externa de la celebració, però la seua tossuderia i la pressió unísona del poble sencer aconseguiren que desfilara darrere de tots els cotxes. El capellà, amb cara de pocs amics, pronuncià la benedicció de rigor entre el ruixim de l’hissop i un fons de vítols i aplaudiments de tota la gernació que invadia la plaça.
    Aquell any, al rally habitual de la volta a la processó, s’hi afegiren, a més del carro de la calç, tots els assistents a l’aplec de la plaça, que corejaven insistentment:
    –Vítol, revítol a sant Cristòfol!
    –Vítol!

La Russafa de València, 1993