diumenge, 17 de febrer de 2013

L'enrunada del Café del Sindicat






El Café del Sindicat ocupava, amb les oficines de la societat i l’economat, una casa a la Plaça Major. Era un café espaiós, fumós i de minsa decoració, com qualsevol café de poble, sorollós de veus potents i de fitxes de dòmino estavellant-se sobre les làmines de marbre dels veladors. Tenia un aspecte rústec que li’l proporcionava el terra de fusta neta i aspra que fregava diàriament Salvadora Pi, o Doreta com era més coneguda. En estrenar-lo, allà per les bressolades del segle, era un terra llustrós que Doreta fregava i enllustrava amb una barreja de cera i aiguarràs que adobava ella mateixa, per a poc a poc va haver d’anar desistint perquè les potades fangoses dels llauros, en aquells hiverns de pluges i neus, i el trepig esmussador que provocava el fang en eixugar-se, convertien la lluïssor del terra en un immens gargot.
    Presidia el local una fotografia de don Hilari, el capellà que havia iniciat la fundació de la societat. Es tractava, doncs, d’un sindicat catòlic, encara que a les seues hosts militaven tota mena de descreguts, ateus i agnòstics al.lèrgics a la cera. Amb tot, el retrat, esgrogueït pels fums de tants cigars, pipes i plegadets, provocava l’entusiasme general; i és que la Societat havia esdevingut un matalàs per amortir la pressió que exercien els cacics sobre l’economia local.
    En el seu interior es produïen tota mena de transaccions laborals i econòmiques. S’hi llogaven bracers; es pagaven jornals; es venien, es compraven, es cobraven i es pagaven collites; s’alfarrassaven taronges, garrofes, olives, prunes, melons i tot allò que donés el temps i s’hi jugava al joc més insospitat. Tot això, evidentment, ben beneït amb aigües potents.


Maurici no prenia mai res al Café del Sindicat. El seu concepte de l’estalvi no li ho permetia. El seu concepte de l’estalvi i la por a empassar-se qualsevulla cosa que no hagués tastat mai, fet que limitava els seus àpats a pa, aigua i poca cosa més. Fins i tot si algú havia gosat de convidar-lo s’hi havia negat tossuderament.
    –Et fa un colpet de vi, Maurici?
    –No seré jo qui perda l’oremus amb un túixec d’aquests –que contestava.
    –I un café? Entraràs en calor.
    –Prou negre estic per fora com per a ennegrir-me per dedins.
   Amb una clientela com aquesta Manel Ponç, el conserge, tenia minvades les possibilitats de medrar. Encara com n’hi havia d’altres que feien anar l’aiguardent i l’absenta cavalleres com l’aigua de la séquia.
   Amb tot, Maurici posseïa el dret adquirit a romandre al local per ser-ne soci fundador i allà que ocupava, cada dia de l’any, la cadira de sempre des d’on observava vituperadorament com els vicis decalaven les virtuts i penetraven sigil.losament en la col.lectivitat sense causar espant. Els beuratges etílics havien dominat des de sempre, però, a poc a poc, s’introduïren el billar, una baralla de cartes estranya –franceses en deien– i un joc de tauler enrajolat de blanc i negre com el terra de la capella del sagrari de l’església que, segons contaven, havia estat joc de reis. Aquest darrer no va tenir tanta celebritat com els anteriors. De llestos, molts se’n passaven però pocs aconseguien d’aprendre’n les regles. Tota mena de loteries, rifes i transaccions econòmiques que desplomaven els uns per engreixar els coixins dels altres. Maurici no hi participava. Ni de la loteria de Nadal no en volia saber res. I això que la societat, des de la seua creació, havia adquirit cada any un número amb totes les seues sèries per repartit entre els confrares, sense farda, i sobre el qual es conjecturaven tota mena de futurs esplendorosos que mai no s’acomplien. Amb tants anys de fidelitat connubial mai no els havia tocat ni tornar els diners; la grossa... ni pensar-ne.
    La fita més alta de l’adeliciament la plantaren, sempre segons Maurici, el dia que van instal.lar un gramòfon al local. Ell va entrar-hi, com sempre feia, i va ser sobtat per un ambient irrecognoscible. Què era allò? Era música! Ben aviat va localitzar la màquina des de la qual Marco Redondo escampava refilets com qui aventa blat o civada a l’era. Es va quedar primerament enravenat, es va acostar precautòriament amb passes llargues i lentes a l’aparell, va mirar a un costat i l’altre, i al sostre, i va capbussar-se dins la campana tal com un aristòcrata gal amb la testa ficada en una guillotina robesperriana. Pep Lluna se’l mirava palplantat i inflat a punt d’esclatar. Al café es van tallar tots els alès. S’hi va crear una expectació d’ofec en els assistents. Maurici va treure el cap de la campana amb una parsimònia reverencial i va notar que l’observaven. Pep va preguntar a punt de l’asfíxia:
    -Què és això, Maurici?
    –No ho sé. Sent cantar i tot és mirar i no veig ningú a dins.
    L’explosió fou tan forta com les detonacions de dinamita de Cento Lluch allà a la pedrera de Màxim: la rialla fou general i espectacular. Maurici va abaixar el cap i es va esquitllar silenciosament cap a la porta.


Van anar passant els dies i Maurici no tornava al Sindicat. Uns eren del parer que estava malalt, d’altres que no hi tornaria mai més. Gairebé tots s’equivocaven. Al cap de quinze o vint dies Maurici va interpretar una aparició de les habituals. No va saludar ningú i es va dirigir cap al seu observatori predilecte. En predre’n possessió va notar una puntada d’incomoditat. Sentia que tots, encara que sense mirar-lo, guaitaven per veure quina els en feia avui.
    «No hauria d’haver vingut –pensava–. Aquests malparits encara la tenen tendra. Bé que l’hauran refrescada tots aquests dies. De segur que l’hauran rememorada mil vegades.»
    Va començar a sentir-se neguitós. No gosava mirar enlloc, fins que va descobrir el diari sobre la taula a la seua dreta. Mai no l’agafava, no sabia llegir. El va aferrar d’una sarpada i el va obrir, ben estés, davant la seua cara. Passava lentament els fulls cap a la dreta i cap a l’esquerra i pensava obcecadament en l’afer del gramòfon. Mentre, rumiava: «Quasi no he pogut dormir en aquests dies». I passava un altre full. Raül Guasch el mirava des del billar repenjat en el tac amb els dos braços i el cigarret penjant-li incert entre els llavis. Va obrir el ulls sorprés i se’l va mirar més fixament. Tots els presents observaven una altra vegada que qualsevol cosa cosa podia passar. Novament creixia l’expectació, s’hi feia el silenci i tots aturaven la respiració. Raül veia estranyat la capçalera del Diari de València a la part inferior del full. S’hi va atansar a poc a poc arrossegant el tac per terra, es va trempar davant Maurici i va preguntar:
     –Què diu el diari, Maurici?
    Maurici va abaixar el diari sobre els seus genolls. Una mica astorat, va mirar Raül i va balbotejar:
    –No ho sé. El món deu anar molt malament perquè... –i va mostrar-li, amb una elevació de mans, els fulls perquè ho pogués comprovar– ... els barcos van cap per avall.


Maurici va tardar moltes setmanes a tornar al Sindicat, i no per vergonya ni por ni falta de ganes, sinó perquè el café va restar tancat fins que tornara a ser endreçat després de l’ensorrament provocat per la seua darrera beneitura.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada