dimarts, 11 de desembre de 2012

Aquell any de les desgràcies


Si com lo taur se'n va fuit pel desert
Ausiàs March


No recorde quin any era. Hauria de buscar aquella litografia del crist que imprimiren per festejar la celebració de la seua benedicció com a patró del poble, quan feren aquella talla de morera dura que encarregaren a un escultor del carrer de Cavallers, a València, perque Eladi, l'escultor local, havia demanat dos-cents duros per la tasca. La xifra era desorbitada, fins i tot per a un crist que feia tants miracles d'incalculable valor. I això perquè l'Eladi no en volia saber res, d'imagineria religiosa. Un maçó.
      –Jo, de figures pietoses, en vull cap, que em pertorben el son disputant-me sempre el preu i la qualitat –deia, i contava–: Una santa Llúcia que vaig modelar per a la senyora Regina, aquella del carrer de la Neu, que era cegueta de naixença, m'eixia cada nit en un malson per retraure'm la color que li havia pintat als ulls de la platereta. Sentia, a les nits, una veu: «Condemnat a l'infern que et veuré, descregut». I repetia: «et veuré, et veuré…», com si no estigués massa segura. I cada nit el mateix romaç. Encara com a la senyora Regina, que va palpar molt suaument tota la imatge amb les puntetes dels dits, li va satisfer en gran manera l'obra i em va pagar sense retrucar ni pruna.
      Sempre ho contava això, Eladi, en el veladoret que ocupava cada dia al café del Sindicat.
      Doncs aquell any prepararen unes festes fora del normal. El burro per la finestra. Una gran celebració: novenes, cavalcades, processons i coets en desmesura. D'afició als coets sempre n'havien tingut molta al poble. Feien coets solts a la vesprada i, a la nit, cordades institucionals, amb corda, que presidien les autoritats darrere dels vidres de ca don Ramon.
     Andreu, el filòsof, sempre desbarrava contra el coets al casino. Més encara els sendemàs de les festes, quan sentia contar de les socarrimades que havien provocat en els cuiros de la gentolada jove del veïnat. Acusava els coets de classistes.
      –Només cremen els pobres, aquests maleïts. Si no en tenim prou amb les injustícies dels amos, els coets ho acaben d'endreçar.
      I palpava raó, Andreu el filòsof. Els coets els encenien els rics des dels balcons del seus casalots de la plaça i els llançaven a terra. Els jornalers i els peons, com que no comptaven amb metall per comprar-ne, s'havien de divertir recollint els encesos que els altres llançaven. El risc, de sobra es veu, no guardava proporció i les cremades tardaven mesos a sanar.
      Aquell any, però, l'interès pels coets es va relaxar davant l'anunci de les corregudes de bous i de vaques a la plaça Major. Don Ramon, que presidia la plaça amb la seua casota, havia soltat un bon mos de plata per allò del Centenari i es preveia una bona ramaderia i una plaça portàtil de lloguer. Sempre havien fet vaquetes soltes i bou embolat, però s'acontentaven a tancar les boques que obrien la plaça pels quatre cantons amb els carros dels segoners. Aquell any, però, la plaça s'omplí de cadafals de fusta gradejats fins al primer pis de les cases.
      El primer dia s'anunciava un torero d'Almansa, fracassat de la Fiesta Nacional, i que duia més fam que les xinxes que l'agullonaven. A mitjan vesprada la plaça semblava un formiguer. La gent anava i venia endiumenjada. Les xiques van traure tot allò de la caixeta i la caixeta al cap: pintes, ventalls, mocadors i mantons de manila i, fins i tot, algun binocle d'un avi calavera que freqüentava la ciutat per veure revistes de teatre i perseguir coristes. Botiges i berenars, botes de vi… I bona cosa de calor, que encetaven l'agost.
     Improvisaren agutzils al llom d'haques pamploneses, presidència al balcó de ca don Ramon, les filles del qual lluïen un posat de manola copiat d'una revista de Madrid que rebien en subscripció una vegada al mes. Feien goig els ventalls multicolors que tremolaven nerviosament en tota la plaça.
      Els fadrins més agosarats ocupaven la pila de la font, que s'imposava enmig de la plaça i que havien buidat i eixugat previsorament. La font era redona i del centre s'enlairava una columna que sostenia un globus picat en pedra, “la bomba”, com l'anomenaven, amb quatre dolls orientats als vents del món. L'agutzil, dret com un xiprer del fossar sobre la bomba, donà amb la botzina el tururut de senyal i la banda local esgarrà la cridadissa general amb l'encetada d'un passodoble: Pepita Creus, que encengué més els ànims del respectable.
      Allà que s'obri el portelló i entren els agutzils amb les haques més enflocades que la Consuelito, la vedette de la funció Diga-me-lo a l'oïdo, cavallero, que havien vist l'any anterior al teatre de l'Olimpus. Al darrere, enmig, el torero: Franxo de Rocio, Xiquillo d'Almansa i no sé quants títols més, que semblava un Grande d'Espanya de tanta retafila de noms que arrossegava. Darrere de tots, Pasqualet el de la lletera i el seu fill que, com criaven vaques, feien bon tracte amb els banyuts quadrípeds.
      Feren la volta d'honor. Aplaudiments i olès i més apaludiments. En tancar la comitiva el cercle, la banda interrompé el passodoble i la corneta es repicà el tercio. Obriren la portella del corral improvisat i se n'eixiren tots els llogaters de la quadra: el brau, els mansos, les vaques i les vaquetes, amb gran rebombori, avalot i polseguera, que la donaven per Satanàs i tots els dimonis. El sotrac fou tan fort en l'esperit de gran nombre d'espectadors que molts dels de primera fila, esverats pel sobtament, intentaren remuntar cadafal amunt quan aquest estava a rebentar. Espentes, entropessons, ací caic allà m'alce. Una gresca que s'armà al racó del Sindicat i crits i més de quatre bescollades, fins que s'enfonsà un sector del cadafal.
      La gent fugia cap a un costat i cap a l'altre. Queien, s'aixafegaven, i tota la plaça anà caient com les fitxes d'un dòmino fins que no quedà un pal dret. Els bous, esglaiats pel fet, fugiren pels quatre cantons trepitjant cossos i taulons que jeien barrejats per terra. Se sentien udols, plors i crits, fins que s'aclarí la polseguera i començaren el rescat de ferits i de finats.
      L'inventari que va fer el metge era inacabable: falanges de dits corrinxals fracturades, nassos aixafegats, orelles rebregades i inflamadíssimes que desbarataven escandalosament les simetries facials, turmells regirats en una llarga processó de coixos, i verducs, morats i blaüres en hematomes d'una policromia variadíssima, i els dos casos més greus que el galé no podia guarir: la cama ortopèdica de fusta del sergent Rovira, mutilat de la guerra d'Àfrica, feta estelles, i la dentadura postissa del jutge, del mateix material, la primera i única que hi hagué al poble, de la qual encara buscaven claus i incisius entre la desfeta de la plaça. El metge, tip de tanta feina extraordinària, els donà drecera:
      –Vostès, a l'hospital no. Vagen-se'n directament a la fusteria.

1 comentari: