diumenge, 11 de novembre de 2012

Una bomba arranca quatre tarongers de l'Hort del Portugués



El pare, dret al carro, la nit del bombardeig
V.A. Estellés. Llibre de meravelles.

Amanegué un dia afilat com una navalla d'afaitar. Un dia del mes de febrer, ras, sense un nuvolet ni de mostra. Un dia fredíssim, amb un ponent suau però glaçat que no desfeia la gelada. Es tornaria més dolç cap al migdia, amb la força del sol, però a la matinada tallava la respiració.
    Maria, a la vora de la llar que l'àvia havia acabat d'encendre, feia els preparatius. Pastava pa, embolicava queviures amb paper d'estrassa i recollia pulcrament un pessic de tabac.
    Maria havia arribat amb el seu pare i la seua filla única, Sumpcioneta, evacuada des de Sant Mateu del Maestrat, amb un carro i quatre andròmines domèstiques, fugint de les guerres de l'Ebre. El seu home, l'Andreu, estava mobilitzat al front en un regiment d'infanteria. S'havien instal.lat en una caseta del terme, a la partida de Ricards, que uns llaurador els havia cedit. Les cases de camp, que els masovers ja feia temps que havien començat a abandonar per instal.lar-se a la vila, es veien, de sobte, amb la guerra i els evacuats del Maestrat i de Castella, envaïdes d'uns nous habitadors. Maria i la seua família n'eren uns.
    Feia mesos que la Maria no havia sabut res de l'Andreu. Ara havia tingut carta. Li comunicava el seu pas per l'estació de ferrocarril de Xàtiva, en un comboi militar que els traslladava cap a Madrid. Almenys comptarien amb uns minuts per veure's, abraçar-se, parlar-se i poca cosa més. Ella pensà que el podria avituallar una mica, minsament. També duria la xiqueta; l'Andreu ho agrairia.
    Ho preparà tot. Mamprengué la filla llavada i pentinada i partí, amb una joia que l'ofegava, cap a la capital de la comarca. Creuaren a peu l'horta sencera, amb els tarongers encara carregats de sanguines, valències i comunes; els guarets, les verdures d'hivern, ací carxofes, allà faves, a les terres més baixes alls tendres negats d'aigua com el vidre. Travessaren el riu pel pont de Sorió, un pontet de fusta de construcció particular pel que s'havia de pagar peatge. Arribaren per fi a la ciutat. Hi entraren pel Carme i, seguint la via del ferrocarril, aplegaren a l'estació, que aparentava un dia de festa, i això per diversos motius. Sempre havia estat una estació animada, més a l'hivern, quan els taronjaires traginaven les seues mercaderies –vagons cap a Alemanya– i omplien la cantina de fum de picadura i crits. Avui s'hi afegien els familiars i curiosos del comboi militar.
    Les dues dones, mare i filla, esperaven silenciosament, palplantades a l'andana, al solet. Se sentí sonar la campana de l'estació. Un crit:
   –Arriba el tren! –i l'andana s'omplí de gent que girava l'esguard cap a llevant per comprovar-ho.  
    Ja es veia el fum de la locomotora vora Novetlè, dibuixava una línia fosca i suau sobre la verdúria dels camps. Gairebé tots s'emocionaven. Maria estrenyé la seua filla contra el seu cos; amb l'altra mà premia l'embalum dels queviures. Se li'n fugien dues llàgrimes en els ulls.
    El tren s'anava atansant. Més bé semblava un mercaderies, però el transport de soldats en temps de guerra es podia fer de qualsevol manera.
    Repentinament, un soroll estrany ofegà els esbufecs de la locomotora. Una veu:
    –Les paves! –i un remolí de gent que intentava fugir sense saber cap a on. Maria no entengué res. Assumpcioneta encara menys.
    La pluja de bombes començà com un temporal de tardor. Tothom cridava. Moltíssima pols. Pols i fum. Pols, fum i sang, i estelles, i ferram del tren i de les vies. Una de les bombes caigué sobre la cantina: de la cuina treien la mestressa mutilada. Una altra sobre un magatzem de taronges, les treballadores del qual no havien tingut temps d'eixir-se'n.
    Després d'unes quantes passades, les paves desaparegueren deixant un infern amb la seua visita. Dels plataners de l'estació penjaven esquinços de roba i cossos. Una estesa de cadàvers cobria l'andana i els ferits gemegaven amb veus esgüellants.
    Era un dia clar d'hivern, sense núvols ni boires. Un camp visual perfecte per a no errar.
    Només que el tren havia estat un mercaderies parany. Hi venia buit. L'endemà arribà el comboi militar de veritat. Amb les dificultats de la destrossa el tren no aplegà a l'andana. El soldats, en veure la desfeta, no gosaven posar un peu en terra; treien els caps per les finestres i fitaven, bocabadats, els termes de la catàstrofe.
    L'Andreu encara pogué reconéixer, en un dipòsit de cadàvers improvisat en un pavelló de mercaderies, entre centenars d'ells, els cossos mutilats d'Assumpcioneta i Maria.

1 comentari: