dissabte, 6 d’octubre de 2012

Passa la banda






 Era diumenge del mes de maig. Havien batejat Hortensieta, la filla menuda de Toni Vidal.
     Toni Vidal tocava el bombo en la banda local i la seua muller, Afriqueta, havia parat una taula d'ales sota la figuera del corral per convidar els components de la banda. Divuit músics, més l'abanderat, el faristoler i el mestre, interpretaven a l'ombra del Ficus carica polques, masurques i passodobles, entre mos i mos de braç de gitano i rotllets de taronja i entre glop i glop de vi dolç i aiguardent.
      De tant en tant recordaven alguna de les fetes que els havien esdevingut al llarg dels set o vuit anys que havien dedicat a animar les festes del lloc i d'altres pobles de la rodalia. Peret el Roig tenia una gràcia especial per a narrar aquestos succeïts.
      –Peret, te'n recordes d'aquell any a Gavarda, en la processó de sant Antoni?
      –I tant! Quasi se'ns fa l'alba a la porta de l'església sense eixir-ne el sant.
     Aquell any havia canviat el senyor rector. N'havia arribat un de castellà. Era el disset de gener, a la posta del sol. Al dematí havien beneït la població canina, equina, felina, porcina… per ordre alfabètic, com s'havia entestat de fer-ho el canonge de posta i contra la voluntat de la població en general, que seguia un ordre establert des dels ancestres. Doncs hi eren a la caiguda del sol i els veïns s'apinyaven a la porta de l'església, a l'aixopluc del revolt de les campanes: la grossa, la mitjana i la xiqueta, carregats amb les tenalles de rigor i gran quantitat de coets. Ja aguaitava el morro del porquet beatífic pel brancal del temple quan la banda perbocà les primeres notes de la Marxa Reial. Encengueren la traca i les bengales i la plaça esclatà amb una encesa de coets, afermats potentment a les tenalles de la camperolia devota: traginers, llauradors, regadors, carreters, esporgadors… amb un esclafit tal que a don Luciano, que així es deia el de la sotana, quasi li rebenta el múscul cardíac amb l'ensurt. Però aviat es va desfer.
      –¡Adentro con el patrón! –que cridà. I sant Antoni i el porquet començaren a refer el camí a l'inrevés.
      –O guardan esos energúmenos sus polvorines particulares o se suspende la procesión.
      –Només faltaria això! –renegaven tots a l'uníson.
      –Forasters vindran!
      –Castellà havia de ser!
      –Que té por!
     Intervingué l'alcalde en una discussió acalorada amb el rector. Sant Antoni i el porcastrell hagueren de sofrir una panxada de dins-fora, dins-fora, que no semblava tenir remat. Fins que la processó eixí sense coets, però amb una deserció general i notable de la devoció.


Conten que després d'això va emmalaltir l'haca del tinent d'alcalde, una pulmonia, i ara cria melons d'alger en l'hort del seu amo. També conten que va malparir la bacona de l'agutzil: vuit porcellets sense acabar de fer escampats pel soll. Va emmudir el lloro de la clavariessa major que el seu promés li havia portat de Tenerife, on havia servit al rei. L'ase de l'aiguador es va trencar la pota davantera. Els conills de la granja del carnisser començaren a desfer-se en una diarrees cabalosíssimes. Es van perdre dotzenes de perdiguers per les muntanyes. Els galls de la població no cobrien les gallines i no n'eixia una llocada bona. Fins i tot el mico del café de la Republicana es va esllanguir en una malenconia tan profunda com si s'hagués enamorat. Tots semblaven haver caigut en desgràcia excepte el canari de don Luciano, que al balcó de la rectoria es desgranava en uns trinats de soprano de prestigi. No li durà massa el belcanto al canari. No s'ha sabut qui, ni se sabrà mai de la vida, d'una pedrada encertada esfongué el domicili gabial i esgalabrà l'ocellet, que esdevingué un àpat celestial per als gats del veïnat.


Després de tot açò, don Luciano al.legà problemes de salut en una carta tramesa a l'arquebisbat de València i es retirà a la seua Meseta, a contemplar com la vida s'arromangava les faldes.

1 comentari:

  1. Molt bo. Ací, al meu poble, també hem tingut rectors de la mà al cul.

    ResponElimina