El
besavi Lluís no tenia passat, ni dins ni fora de casa. Ningú no
sabia d'on procedia. De tots els Jonquets que érem a la vila –una
trentena llarga– ningú no us sabríem explicar el primer terç de
la seua vida.
S'havia
casat amb la besàvia Irene, que era de Xàtiva, i se n'havien vingut
a instal.lar-se al poble, on ella havia heretat una casa gran, a dues
mans, al carrer dels Banys, i el mas del Xiprer, anomenat així per
la gran cupressàcia que hi havia a l'entrada. El mas posseïa moltes
fanecades de les plantacions que aleshores es donaven arreu de la
comarca i del país: oliveres, garrofers, sembrats d'ordi, garnatxes
i monastrells i moscatells per a fer pansa. Constava d'un gran
habitatge, quadres, corral, galliner, pou, celler i forn d'escaldar.
No hi mancava res. Es podia dir que el besavi Lluís havia hagut un
bon partit amb el matrimoni. A més, ell era valent, tenia poders i
va reviscolar totes aquelles terres i va aconseguir de traure'ls tot
el suc.
Va
bastir una família puixant: cinc fills, tots barons, que ràpidament
s'anaven enganxant al jou i feien brullar aquelles terres de secà.
El major, Robert, com l'avi matern, d'una seriositat i homenia fora
mida, afeccionat a la cacera amb escopeta i perdiguers. El segon,
Lluís, callat i introvertit, amb una mà destríssima amb les
cavalleries, fóra per llaurar, fóra per carretejar. El tercer,
Manel, més independent i orientat cap als negocis, de ben jovenell
va encetar una pedrera d'algeps pròpia. El quart, Tomeu, el més
apegat al pare: el seguia a totes bandes intentant d'aprehendre tot
allò que la vida li oferia. I el cinqué, Joan, que ja de bolquers
donava a entendre un futur més regalat, còmode i farcit de petits
capricis.
La
casa rutllava. El pare lligava tots els caps i no deixava que se li'n
volés cap colomí més enllà de l'esguard de la torre. Passaren els
anys i Robert assolí l'edat adulta, decidí de casar-se, s'instal.là
en una casa al Camí Reial i continuà traginant les terres
familiars, on li assignaren un sou per passar casa. Més o menys tot
continuà igual fins que la besàvia Irene emmalaltí i traspassà en
unes setmanes. Els primers mesos s'allotjà al clan un rigorós dol
que el besavi fou el primer a trencar amb unes precipitades visites
al casino. Més endavant, aquestes sortides anaren perllongant-se
fins a les mitges nits. El besavi arribà a desaparéixer dies
sencers. Els fets alarmaren els fills, que no gosaven demanar
explicacions. No tardaren a aventar-se algunes alcavotades: que si
les cartes, que si les dones i alguna que altra bacanal rural. Els
fills callaven.
Un
dia de primeries de desembre, en fer-se presents els germans al mas
del Xiprer, descobriren amb gran sorpresa una colla disposada a
collir-los les olives. Veles esteses, escales, canyes, barxins i ases
per transportar-los. Robert es dirigí apressadament cap a la colla i
demanà:
–Vosaltres,
què feu ací? Si de cas heu vingut a llaurar-les, a esporgar-les, a
cavar-les…? Només amb dos jornals no me n'haguésseu deixat ni per
a adobar.
–Nosaltres
som llogats –respongué qui feia de cap–. Ens han enviat ací i
ací estem.
–I
qui us ha llogat, si es pot saber?
–Vam
fer colla anit, al Sindicat. Ens va llogar Mateu, el procurador de
don Narcís, el notari; diu que la finca és d'ell.
Robert
es girà enèrgicament vers els germans i ordenà:
–Tots
a casa!
Tomeu,
enterbolit, protestà:
–Però,
Robert, com hem de tornar a casa? Això s'ha d'esclarir.
–Ja
ho esclariré jo. Ara, tots a casa i mut. No vull que se'n parle fins
que esbrine què ha passat, encara que ja crec endevinar-ho.
Giraren
la gropa tots quatre sota les mirades neguitoses dels collidors
d'olives, que els resseguiren fins que van desaparéixer en el revolt
de la carretera.
Robert
deixà els germans a casa amb ordres d'immobilització absoluta i es
dirigí a cal notari. No digué ni bon dia. Es tragué del davant la
fadrina que servia la casa i que li barrava el pas i es feu present a
la saleta on don Narcís desdejunava.
–Què
passa amb el mas del Xiprer? –preguntà acaloradament.
El
notari apartà la mirada del tassó de llet, es mirà detingudament
Robert i deixà anar una resposta tranquil.la i armoniosa.
–Doncs
que l'he comprat.
–I
ara?
–Ara
és meu en les condicions que s'hi troba, és a dir, amb tot el que
hi conté.
–Això no es quedarà així
tan aïnes.
–Mira, fill meu, tu ets jove,
tens força i gosadia, però ja no podràs fer res. A més, era
l'única solució. Havies d'haver intervingut abans, molt abans. Ara
has fet tard. Ni el valor del mas és prou per satisfer els deutes
que ton pare ha congriat en els últims temps. No em diràs que no
sabies d'on bufava el vent?
Robert se n'eixí
precipitadament amb les mateixes maneres que havia entrat. Es dirigí
veloç cap a casa, pujà a l'andana, despenjà l'escopeta i la canana
i emprengué carrer dels Magraners cap amunt, a cercar la plaça. Amb
quatre camallades es feu present al casino. Només entrar-hi i
palplantar-se a la porta albirà el seu pare que jugava una partida
de cartes envoltada de curiosos. Corrien els bitllets sobre el tapet
verd. Cridà:
–Pare, què passa amb el mas?
–El pare, en veure'l armat,
s'esgroguí i començà a suar.
–L'he venut perquè és meu.
Torna-te'n cap a casa i deixa'm tranquil.
Robert es tirà l'escopeta a la
cara, culata al muscle, i premé el gallet.
Se sentí un tret ensordidor,
s'escampà la fumaguera i es tornà a sentir, com un eco, el tro de
caure a terra la pissarra del billar amb les denes de colors redolant
i escampant-se pel sòl. Pep Maria, el conserge del casino, havia
aconseguit, amb un reflexos servals, desviar el canó de l'escopeta
d'un fort colp de mà.
Entre alguns dels presents
desarmaren Robert, que no oferí cap resistència ni objectà cap
raó. Baixà el cap, girà sobre el seus talons i desaparegué
creuant la plaça.
No se'n sabé ja més d'ell.
D'on podia haver anat, se'n feien travesses:
–S'ha tirat a un pou, segur!
–No; haurà fet via cap a
l'Amèrica.
–…
El
besavi Lluís, geniüt, autoritari i malhumorat, ja vell, ens
maltractava, als seus besnéts. Recorde el dia que ens va sorprendre,
al meu cosí Quimet i a mi, jugant a la brisca amb una baralla que
ens havíem pintat i retallat d'una capsa de sabates. Ens la va
assampar d'una manotada i ens la va tirar al foc de la llar.
–Això
són coses del dimoni. Maleïts xiquets! Ala, aneu que us pegue
l'aire.
Mig
segle després de l'esdeveniment al casino, arribà la tia Maria
Lluïsa (Marie Louise Jonquet en la carta d'identitat avalada
per la Republique Française), filla de Robert Jonquet i
Annette Bertrand, nascuda a Montpeller. El meu pare i els seus cosins
havien trobat de sobte una nova Jonquet qui, de més a més,
assegurava que n'hi havia més a la seua ciutat.
L'oncle
Robert havia descobert, sense voler-ho, els orígens del besavi.
Fugint fugint de la parialitat s'hi havia estavellat de nassos, amb
ella.
