Era
diumenge del mes de maig. Havien batejat Hortensieta, la filla menuda
de Toni Vidal.
Toni
Vidal tocava el bombo en la banda local i la seua muller, Afriqueta,
havia parat una taula d'ales sota la figuera del corral per convidar
els components de la banda. Divuit músics, més l'abanderat, el
faristoler i el mestre, interpretaven a l'ombra del Ficus carica
polques, masurques i passodobles, entre mos i mos de braç de gitano
i rotllets de taronja i entre glop i glop de vi dolç i aiguardent.
De
tant en tant recordaven alguna de les fetes que els havien esdevingut
al llarg dels set o vuit anys que havien dedicat a animar les festes
del lloc i d'altres pobles de la rodalia. Peret el Roig tenia una
gràcia especial per a narrar aquestos succeïts.
–Peret,
te'n recordes d'aquell any a Gavarda, en la processó de sant Antoni?
–I
tant! Quasi se'ns fa l'alba a la porta de l'església sense eixir-ne
el sant.
Aquell
any havia canviat el senyor rector. N'havia arribat un de castellà.
Era el disset de gener, a la posta del sol. Al dematí havien beneït
la població canina, equina, felina, porcina… per ordre alfabètic,
com s'havia entestat de fer-ho el canonge de posta i contra la
voluntat de la població en general, que seguia un ordre establert
des dels ancestres. Doncs hi eren a la caiguda del sol i els veïns
s'apinyaven a la porta de l'església, a l'aixopluc del revolt de les
campanes: la grossa, la mitjana i la xiqueta, carregats amb les
tenalles de rigor i gran quantitat de coets. Ja aguaitava el morro
del porquet beatífic pel brancal del temple quan la banda perbocà
les primeres notes de la Marxa Reial. Encengueren la traca i les
bengales i la plaça esclatà amb una encesa de coets, afermats
potentment a les tenalles de la camperolia devota: traginers,
llauradors, regadors, carreters, esporgadors… amb un esclafit tal
que a don Luciano, que així es deia el de la sotana, quasi li
rebenta el múscul cardíac amb l'ensurt. Però aviat es va desfer.
–¡Adentro
con el patrón! –que cridà. I sant Antoni i el porquet
començaren a refer el camí a l'inrevés.
–O
guardan esos energúmenos sus polvorines particulares o se suspende
la procesión.
–Només
faltaria això! –renegaven tots a l'uníson.
–Forasters
vindran!
–Castellà
havia de ser!
–Que
té por!
Intervingué
l'alcalde en una discussió acalorada amb el rector. Sant Antoni i el
porcastrell hagueren de sofrir una panxada de dins-fora, dins-fora,
que no semblava tenir remat. Fins que la processó eixí sense coets,
però amb una deserció general i notable de la devoció.
Conten
que després d'això va emmalaltir l'haca del tinent d'alcalde, una
pulmonia, i ara cria melons d'alger en l'hort del seu amo. També
conten que va malparir la bacona de l'agutzil: vuit porcellets sense
acabar de fer escampats pel soll. Va emmudir el lloro de la
clavariessa major que el seu promés li havia portat de Tenerife, on
havia servit al rei. L'ase de l'aiguador es va trencar la pota
davantera. Els conills de la granja del carnisser començaren a
desfer-se en una diarrees cabalosíssimes. Es van perdre dotzenes de
perdiguers per les muntanyes. Els galls de la població no cobrien
les gallines i no n'eixia una llocada bona. Fins i tot el mico del
café de la Republicana es va esllanguir en una malenconia tan
profunda com si s'hagués enamorat. Tots semblaven haver caigut en
desgràcia excepte el canari de don Luciano, que al balcó de la
rectoria es desgranava en uns trinats de soprano de prestigi. No li
durà massa el belcanto al canari. No s'ha sabut qui, ni se sabrà
mai de la vida, d'una pedrada encertada esfongué el domicili gabial
i esgalabrà l'ocellet, que esdevingué un àpat celestial per als
gats del veïnat.
Després
de tot açò, don Luciano al.legà problemes de salut en una carta
tramesa a l'arquebisbat de València i es retirà a la seua Meseta, a
contemplar com la vida s'arromangava les faldes.
