Un
soroll ensordidor, esquitxat d’uns roncs monstruosos i arrítmics,
envaïren l’espai silenciós i seré del Raval esglaiant persones i
bèsties que cregueren endevinar que la fi del món s’havia avançat
a les prediccions dels taumaturgs de la comarca. Els qui eren a casa,
sobretot dones i algun desenfeinat –la majoria es trobaven al camp,
a les pedreres o al riu–, eixiren esvalotats a la porta de casa.
Res no hi pogueren esclarir. Només un gran núvol de pols que els va
cegar els ulls i els impedia de respirar. El soroll es va allunyar
per l’altre cantó d’on havia aparegut i la polseguera s’ana
dissipant a poc a poc fins desaparéixer, com si allà no hagués
passat res.
Amb
l’excepcional collita de pansa de moscatell d’aquell any, don
Ramon havia introduït en el poble el primer monstre metàl.lic. El
primer automòbil, que mai no havien vist i que la pols els continuà
velant en aquella entrada triomfal, anà a jaure a la porta de la
casa pairal de la plaça, sota la vigilància de l’heràldica
familiar. Un Turcat Mary de divuit cavalls, model de l’any 1911,
importat directament de França i comprat per catàleg mitjançant un
intermediari de Barcelona.
Allò
del cotxe sense cavalls va desfermar la disbauxa i els animalots
d’acer començaren a envair les vies públiques. Després del
Turcat fou –pura enveja i instint de superació– un Hudson 37
americà, propietat de les germanes Meravelles. Les Meravelles, dues
fadrinasses que posseïen mig terme, no s’havien pogut estar de
caure en el demoníac parany de l’automoció; potser trencaren la
gerra dels duros de plata i ja increpaven el seu cotxer castellà que
fins aleshores els havia aparellat l’egua Rociera al seu
cotxe de cavalls.
–José,
has d’aprendre a dur un vehicle d’eixos. Ja estem fartes de donar
que riure amb el nostre cabriol.
No
cal dir que a José encara li feia més gana el cotxe que a les seues
ames. Es precipità en les seues pràctiques amb el vehicle acabat de
desembolicar, i de la seua primera lliçó en donaren bon compte les
cinc cabres atropellades del ramat de Canoret Pi, el germà de
Doreta, que foren els primers exemples de la tercera plaga humana, la
C, la carretera, que tants i tants n’ha fet i en farà traspassar.
Amb tot, acabà convertit en el jove de més èxit entre la
fadrinalla femenina de la rodalia, amb aquell model de 1913, d’un
color cendrós però brillant i atractiu.
Hi
va haver que anà a Itàlia a mecanitzar-se, com el jutge, que no
viatjà personalment a aquell país, sinó que va aprofitar el seu
parentiu amb un influent diputat a Madrid per aconseguir el cotxe
entre la comanda d’un lot per a distints càrrecs del poder
central. Així, un Fiat 501 s’afegí al parc mòbil municipal, a
més d’altres models que anaren florint sobre la calçada com els
alemanys DKW i d’altres.
Se’n
va parlar molt, de la motorització de les famílies més benestants.
Alguns fins i tot profetitzaren amb la liquidació de les espècies
equines: cavalls, haques, ases i muls condemnats a la desaparició i
la davallada, fins l’extinció de la festa de sant Antoni del
Porquet. Encara que no tardaren a organitzar, els propietaris dels
vehicles, la festa del seu sant, sant Cristòfol, patró de la
circulació vial, erigint-se en clavaris i, a imitació de l’altra
efemèride, beneint anualment els seus cotxes com fins aquell moment
havien fet amb el bestiari domèstic.
La
festa del sant dels carburants va anar adquirint prestigi amb la
desfilada de tot tipus de models automobilístics i dels models
agosaradíssims dels barrets que cofaven els caps de les senyores
copilots en la llarga corrua de la benedicció, la qual feia la volta
de la processó. Amb els anys s’hi afegí la banda de música, la
pólvora i el revoltejar de les campanes. La festa esdevingué
oficial i senyorívola, elegant, cara i avorrida.
Fins
que un any ocorregué un fet novell i divertit. Els cotxes, més o
menys una dotzena, havien anat arribant a la plaça, on es disposaven
formant un cercle, l’un darrere l’altre, per a la cerimònia
benedictòria. Eixí el senyor rector de l’església escortat per
un escolanet que portava el salpàs i el sagristà amb un faristol
que va instal.lar en el replanell de la graonada de la porta
principal, en una posició elevada que permetés la visió de tota la
gran quantitat de públic que omplia la plaça. A poc a poc, un suau
ventijol de ponent anà omplint la plaça, des del Raval, d’un fum
blanc i espés i del moc-moc d’un botzina de botó que intrigà els
assistents mentre començaven a estossegar a causa del fum. Com una
aparició celestial, entre la fumaguera, hi va aterrar Pep Vicent, el
venedor de calç, amb el seu carro arrossegat per una vella mula i
amb una caldera fumejant de corfes d’ametla. No va vociferar el seu
anunci de «caaaaalç, xiqueeeees!» a què tenia acostumat el
veïnat, sinó que s’afegí a la rua festera amb un somriure
satisfactori d’orella a orella.
–Pep
Vicent –l’increpaven els conciutadans–, no t’has equivocat de
patró?
–No
res d’això –responia el venedor de calç–. Què més dóna que
el vehicle funcione a gasolina, gasoil o gasogen? A més, jo faig
encara més fumaguera que ells.
Hi
hagué un primer intent d’expulsar Pep Vicent i el seu original
vehicle de combustió externa de la celebració, però la seua
tossuderia i la pressió unísona del poble sencer aconseguiren que
desfilara darrere de tots els cotxes. El capellà, amb cara de pocs
amics, pronuncià la benedicció de rigor entre el ruixim de l’hissop
i un fons de vítols i aplaudiments de tota la gernació que invadia
la plaça.
Aquell
any, al rally habitual de la volta a la processó, s’hi
afegiren, a més del carro de la calç, tots els assistents a l’aplec
de la plaça, que corejaven insistentment:
–Vítol,
revítol a sant Cristòfol!
–Vítol!
La
Russafa de València, 1993