El
pare, dret al carro, la nit del bombardeig
V.A.
Estellés. Llibre de meravelles.
Amanegué
un dia afilat com una navalla d'afaitar. Un dia del mes de febrer,
ras, sense un nuvolet ni de mostra. Un dia fredíssim, amb un ponent
suau però glaçat que no desfeia la gelada. Es tornaria més dolç
cap al migdia, amb la força del sol, però a la matinada tallava la
respiració.
Maria,
a la vora de la llar que l'àvia havia acabat d'encendre, feia els
preparatius. Pastava pa, embolicava queviures amb paper d'estrassa i
recollia pulcrament un pessic de tabac.
Maria
havia arribat amb el seu pare i la seua filla única, Sumpcioneta,
evacuada des de Sant Mateu del Maestrat, amb un carro i quatre
andròmines domèstiques, fugint de les guerres de l'Ebre. El seu
home, l'Andreu, estava mobilitzat al front en un regiment
d'infanteria. S'havien instal.lat en una caseta del terme, a la
partida de Ricards, que uns llaurador els havia cedit. Les cases de
camp, que els masovers ja feia temps que havien començat a abandonar
per instal.lar-se a la vila, es veien, de sobte, amb la guerra i els
evacuats del Maestrat i de Castella, envaïdes d'uns nous habitadors.
Maria i la seua família n'eren uns.
Feia
mesos que la Maria no havia sabut res de l'Andreu. Ara havia tingut
carta. Li comunicava el seu pas per l'estació de ferrocarril de
Xàtiva, en un comboi militar que els traslladava cap a Madrid.
Almenys comptarien amb uns minuts per veure's, abraçar-se, parlar-se
i poca cosa més. Ella pensà que el podria avituallar una mica,
minsament. També duria la xiqueta; l'Andreu ho agrairia.
Ho
preparà tot. Mamprengué la filla llavada i pentinada i partí, amb
una joia que l'ofegava, cap a la capital de la comarca. Creuaren a
peu l'horta sencera, amb els tarongers encara carregats de sanguines,
valències i comunes; els guarets, les verdures d'hivern, ací
carxofes, allà faves, a les terres més baixes alls tendres negats
d'aigua com el vidre. Travessaren el riu pel pont de Sorió, un
pontet de fusta de construcció particular pel que s'havia de pagar
peatge. Arribaren per fi a la ciutat. Hi entraren pel Carme i,
seguint la via del ferrocarril, aplegaren a l'estació, que
aparentava un dia de festa, i això per diversos motius. Sempre havia
estat una estació animada, més a l'hivern, quan els taronjaires
traginaven les seues mercaderies –vagons cap a Alemanya– i
omplien la cantina de fum de picadura i crits. Avui s'hi afegien els
familiars i curiosos del comboi militar.
Les
dues dones, mare i filla, esperaven silenciosament, palplantades a
l'andana, al solet. Se sentí sonar la campana de l'estació. Un
crit:
–Arriba
el tren! –i l'andana s'omplí de gent que girava l'esguard cap a
llevant per comprovar-ho.
Ja es veia el fum de la locomotora vora
Novetlè, dibuixava una línia fosca i suau sobre la verdúria dels
camps. Gairebé tots s'emocionaven. Maria estrenyé la seua filla
contra el seu cos; amb l'altra mà premia l'embalum dels queviures.
Se li'n fugien dues llàgrimes en els ulls.
El
tren s'anava atansant. Més bé semblava un mercaderies, però el
transport de soldats en temps de guerra es podia fer de qualsevol
manera.
Repentinament,
un soroll estrany ofegà els esbufecs de la locomotora. Una veu:
–Les
paves! –i un remolí de gent que intentava fugir sense saber cap a
on. Maria no entengué res. Assumpcioneta encara menys.
La
pluja de bombes començà com un temporal de tardor. Tothom cridava.
Moltíssima pols. Pols i fum. Pols, fum i sang, i estelles, i ferram
del tren i de les vies. Una de les bombes caigué sobre la cantina:
de la cuina treien la mestressa mutilada. Una altra sobre un magatzem
de taronges, les treballadores del qual no havien tingut temps
d'eixir-se'n.
Després
d'unes quantes passades, les paves desaparegueren deixant un infern
amb la seua visita. Dels plataners de l'estació penjaven esquinços
de roba i cossos. Una estesa de cadàvers cobria l'andana i els
ferits gemegaven amb veus esgüellants.
Era
un dia clar d'hivern, sense núvols ni boires. Un camp visual
perfecte per a no errar.
Només
que el tren havia estat un mercaderies parany. Hi venia buit.
L'endemà arribà el comboi militar de veritat. Amb les dificultats
de la destrossa el tren no aplegà a l'andana. El soldats, en veure
la desfeta, no gosaven posar un peu en terra; treien els caps per les
finestres i fitaven, bocabadats, els termes de la catàstrofe.
L'Andreu
encara pogué reconéixer, en un dipòsit de cadàvers improvisat en
un pavelló de mercaderies, entre centenars d'ells, els cossos
mutilats d'Assumpcioneta i Maria.
