Aquell any de les desgràcies

Si com lo taur se'n va fuit pel desert

Ausiàs March

No recorde quin any era. Hauria de buscar aquella litografia del crist que imprimiren per festejar la celebració de la seua benedicció com a patró del poble, quan feren aquella talla de morera dura que encarregaren a un escultor del carrer de Cavallers, a València, perque Eladi, l'escultor local, havia demanat dos-cents duros per la tasca. La xifra era desorbitada, fins i tot per a un crist que feia tants miracles d'incalculable valor. I això perquè l'Eladi no en volia saber res, d'imagineria religiosa. Un maçó.

      –Jo, de figures pietoses, en vull cap, que em pertorben el son disputant-me sempre el preu i la qualitat –deia, i contava–: Una santa Llúcia que vaig modelar per a la senyora Regina, aquella del carrer de la Neu, que era cegueta de naixença, m'eixia cada nit en un malson per retraure'm la color que li havia pintat als ulls de la platereta. Sentia, a les nits, una veu: «Condemnat a l'infern que et veuré, descregut». I repetia: «et veuré, et veuré…», com si no estigués massa segura. I cada nit el mateix romaç. Encara com a la senyora Regina, que va palpar molt suaument tota la imatge amb les puntetes dels dits, li va satisfer en gran manera l'obra i em va pagar sense retrucar ni pruna.

      Sempre ho contava això, Eladi, en el veladoret que ocupava cada dia al café del Sindicat.

      Doncs aquell any prepararen unes festes fora del normal. El burro per la finestra. Una gran celebració: novenes, cavalcades, processons i coets en desmesura. D'afició als coets sempre n'havien tingut molta al poble. Feien coets solts a la vesprada i, a la nit, cordades institucionals, amb corda, que presidien les autoritats darrere dels vidres de ca don Ramon.

     Andreu, el filòsof, sempre desbarrava contra el coets al casino. Més encara els sendemàs de les festes, quan sentia contar de les socarrimades que havien provocat en els cuiros de la gentolada jove del veïnat. Acusava els coets de classistes.

      –Només cremen els pobres, aquests maleïts. Si no en tenim prou amb les injustícies dels amos, els coets ho acaben d'endreçar.

      I palpava raó, Andreu el filòsof. Els coets els encenien els rics des dels balcons del seus casalots de la plaça i els llançaven a terra. Els jornalers i els peons, com que no comptaven amb metall per comprar-ne, s'havien de divertir recollint els encesos que els altres llançaven. El risc, de sobra es veu, no guardava proporció i les cremades tardaven mesos a sanar.

      Aquell any, però, l'interès pels coets es va relaxar davant l'anunci de les corregudes de bous i de vaques a la plaça Major. Don Ramon, que presidia la plaça amb la seua casota, havia soltat un bon mos de plata per allò del Centenari i es preveia una bona ramaderia i una plaça portàtil de lloguer. Sempre havien fet vaquetes soltes i bou embolat, però s'acontentaven a tancar les boques que obrien la plaça pels quatre cantons amb els carros dels segoners. Aquell any, però, la plaça s'omplí de cadafals de fusta gradejats fins al primer pis de les cases.

      El primer dia s'anunciava un torero d'Almansa, fracassat de la Fiesta Nacional, i que duia més fam que les xinxes que l'agullonaven. A mitjan vesprada la plaça semblava un formiguer. La gent anava i venia endiumenjada. Les xiques van traure tot allò de la caixeta i la caixeta al cap: pintes, ventalls, mocadors i mantons de manila i, fins i tot, algun binocle d'un avi calavera que freqüentava la ciutat per veure revistes de teatre i perseguir coristes. Botiges i berenars, botes de vi… I bona cosa de calor, que encetaven l'agost.

     Improvisaren agutzils al llom d'haques pamploneses, presidència al balcó de ca don Ramon, les filles del qual lluïen un posat de manola copiat d'una revista de Madrid que rebien en subscripció una vegada al mes. Feien goig els ventalls multicolors que tremolaven nerviosament en tota la plaça.

      Els fadrins més agosarats ocupaven la pila de la font, que s'imposava enmig de la plaça i que havien buidat i eixugat previsorament. La font era redona i del centre s'enlairava una columna que sostenia un globus picat en pedra, “la bomba”, com l'anomenaven, amb quatre dolls orientats als vents del món. L'agutzil, dret com un xiprer del fossar sobre la bomba, donà amb la botzina el tururut de senyal i la banda local esgarrà la cridadissa general amb l'encetada d'un passodoble: Pepita Creus, que encengué més els ànims del respectable.

      Allà que s'obri el portelló i entren els agutzils amb les haques més enflocades que la Consuelito, la vedette de la funció Diga-me-lo a l'oïdo, cavallero, que havien vist l'any anterior al teatre de l'Olimpus. Al darrere, enmig, el torero: Franxo de Rocio, Xiquillo d'Almansa i no sé quants títols més, que semblava un Grande d'Espanya de tanta retafila de noms que arrossegava. Darrere de tots, Pasqualet el de la lletera i el seu fill que, com criaven vaques, feien bon tracte amb els banyuts quadrípeds.

      Feren la volta d'honor. Aplaudiments i olès i més apaludiments. En tancar la comitiva el cercle, la banda interrompé el passodoble i la corneta es repicà el tercio. Obriren la portella del corral improvisat i se n'eixiren tots els llogaters de la quadra: el brau, els mansos, les vaques i les vaquetes, amb gran rebombori, avalot i polseguera, que la donaven per Satanàs i tots els dimonis. El sotrac fou tan fort en l'esperit de gran nombre d'espectadors que molts dels de primera fila, esverats pel sobtament, intentaren remuntar cadafal amunt quan aquest estava a rebentar. Espentes, entropessons, ací caic allà m'alce. Una gresca que s'armà al racó del Sindicat i crits i més de quatre bescollades, fins que s'enfonsà un sector del cadafal.

      La gent fugia cap a un costat i cap a l'altre. Queien, s'aixafegaven, i tota la plaça anà caient com les fitxes d'un dòmino fins que no quedà un pal dret. Els bous, esglaiats pel fet, fugiren pels quatre cantons trepitjant cossos i taulons que jeien barrejats per terra. Se sentien udols, plors i crits, fins que s'aclarí la polseguera i començaren el rescat de ferits i de finats.

      L'inventari que va fer el metge era inacabable: falanges de dits corrinxals fracturades, nassos aixafegats, orelles rebregades i inflamadíssimes que desbarataven escandalosament les simetries facials, turmells regirats en una llarga processó de coixos, i verducs, morats i blaüres en hematomes d'una policromia variadíssima, i els dos casos més greus que el galé no podia guarir: la cama ortopèdica de fusta del sergent Rovira, mutilat de la guerra d'Àfrica, feta estelles, i la dentadura postissa del jutge, del mateix material, la primera i única que hi hagué al poble, de la qual encara buscaven claus i incisius entre la desfeta de la plaça. El metge, tip de tanta feina extraordinària, els donà drecera:

      –Vostès, a l'hospital no. Vagen-se'n directament a la fusteria.

Una bomba arranca quatre tarongers de l'Hort del Portugués

El pare, dret al carro, la nit del bombardeig

V.A. Estellés. Llibre de meravelles.

Amanegué un dia afilat com una navalla d'afaitar. Un dia del mes de febrer, ras, sense un nuvolet ni de mostra. Un dia fredíssim, amb un ponent suau però glaçat que no desfeia la gelada. Es tornaria més dolç cap al migdia, amb la força del sol, però a la matinada tallava la respiració.

    Maria, a la vora de la llar que l'àvia havia acabat d'encendre, feia els preparatius. Pastava pa, embolicava queviures amb paper d'estrassa i recollia pulcrament un pessic de tabac.

    Maria havia arribat amb el seu pare i la seua filla única, Sumpcioneta, evacuada des de Sant Mateu del Maestrat, amb un carro i quatre andròmines domèstiques, fugint de les guerres de l'Ebre. El seu home, l'Andreu, estava mobilitzat al front en un regiment d'infanteria. S'havien instal.lat en una caseta del terme, a la partida de Ricards, que uns llaurador els havia cedit. Les cases de camp, que els masovers ja feia temps que havien començat a abandonar per instal.lar-se a la vila, es veien, de sobte, amb la guerra i els evacuats del Maestrat i de Castella, envaïdes d'uns nous habitadors. Maria i la seua família n'eren uns.

    Feia mesos que la Maria no havia sabut res de l'Andreu. Ara havia tingut carta. Li comunicava el seu pas per l'estació de ferrocarril de Xàtiva, en un comboi militar que els traslladava cap a Madrid. Almenys comptarien amb uns minuts per veure's, abraçar-se, parlar-se i poca cosa més. Ella pensà que el podria avituallar una mica, minsament. També duria la xiqueta; l'Andreu ho agrairia.

    Ho preparà tot. Mamprengué la filla llavada i pentinada i partí, amb una joia que l'ofegava, cap a la capital de la comarca. Creuaren a peu l'horta sencera, amb els tarongers encara carregats de sanguines, valències i comunes; els guarets, les verdures d'hivern, ací carxofes, allà faves, a les terres més baixes alls tendres negats d'aigua com el vidre. Travessaren el riu pel pont de Sorió, un pontet de fusta de construcció particular pel que s'havia de pagar peatge. Arribaren per fi a la ciutat. Hi entraren pel Carme i, seguint la via del ferrocarril, aplegaren a l'estació, que aparentava un dia de festa, i això per diversos motius. Sempre havia estat una estació animada, més a l'hivern, quan els taronjaires traginaven les seues mercaderies –vagons cap a Alemanya– i omplien la cantina de fum de picadura i crits. Avui s'hi afegien els familiars i curiosos del comboi militar.

    Les dues dones, mare i filla, esperaven silenciosament, palplantades a l'andana, al solet. Se sentí sonar la campana de l'estació. Un crit:

   –Arriba el tren! –i l'andana s'omplí de gent que girava l'esguard cap a llevant per comprovar-ho.  

    Ja es veia el fum de la locomotora vora Novetlè, dibuixava una línia fosca i suau sobre la verdúria dels camps. Gairebé tots s'emocionaven. Maria estrenyé la seua filla contra el seu cos; amb l'altra mà premia l'embalum dels queviures. Se li'n fugien dues llàgrimes en els ulls.

    El tren s'anava atansant. Més bé semblava un mercaderies, però el transport de soldats en temps de guerra es podia fer de qualsevol manera.

    Repentinament, un soroll estrany ofegà els esbufecs de la locomotora. Una veu:

    –Les paves! –i un remolí de gent que intentava fugir sense saber cap a on. Maria no entengué res. Assumpcioneta encara menys.

    La pluja de bombes començà com un temporal de tardor. Tothom cridava. Moltíssima pols. Pols i fum. Pols, fum i sang, i estelles, i ferram del tren i de les vies. Una de les bombes caigué sobre la cantina: de la cuina treien la mestressa mutilada. Una altra sobre un magatzem de taronges, les treballadores del qual no havien tingut temps d'eixir-se'n.

    Després d'unes quantes passades, les paves desaparegueren deixant un infern amb la seua visita. Dels plataners de l'estació penjaven esquinços de roba i cossos. Una estesa de cadàvers cobria l'andana i els ferits gemegaven amb veus esgüellants.

    Era un dia clar d'hivern, sense núvols ni boires. Un camp visual perfecte per a no errar.

    Només que el tren havia estat un mercaderies parany. Hi venia buit. L'endemà arribà el comboi militar de veritat. Amb les dificultats de la destrossa el tren no aplegà a l'andana. El soldats, en veure la desfeta, no gosaven posar un peu en terra; treien els caps per les finestres i fitaven, bocabadats, els termes de la catàstrofe.

    L'Andreu encara pogué reconéixer, en un dipòsit de cadàvers improvisat en un pavelló de mercaderies, entre centenars d'ells, els cossos mutilats d'Assumpcioneta i Maria.

Passa la banda

 Era diumenge del mes de maig. Havien batejat Hortensieta, la filla menuda de Toni Vidal.

     Toni Vidal tocava el bombo en la banda local i la seua muller, Afriqueta, havia parat una taula d'ales sota la figuera del corral per convidar els components de la banda. Divuit músics, més l'abanderat, el faristoler i el mestre, interpretaven a l'ombra del Ficus carica polques, masurques i passodobles, entre mos i mos de braç de gitano i rotllets de taronja i entre glop i glop de vi dolç i aiguardent.

      De tant en tant recordaven alguna de les fetes que els havien esdevingut al llarg dels set o vuit anys que havien dedicat a animar les festes del lloc i d'altres pobles de la rodalia. Peret el Roig tenia una gràcia especial per a narrar aquestos succeïts.

      –Peret, te'n recordes d'aquell any a Gavarda, en la processó de sant Antoni?

      –I tant! Quasi se'ns fa l'alba a la porta de l'església sense eixir-ne el sant.

     Aquell any havia canviat el senyor rector. N'havia arribat un de castellà. Era el disset de gener, a la posta del sol. Al dematí havien beneït la població canina, equina, felina, porcina… per ordre alfabètic, com s'havia entestat de fer-ho el canonge de posta i contra la voluntat de la població en general, que seguia un ordre establert des dels ancestres. Doncs hi eren a la caiguda del sol i els veïns s'apinyaven a la porta de l'església, a l'aixopluc del revolt de les campanes: la grossa, la mitjana i la xiqueta, carregats amb les tenalles de rigor i gran quantitat de coets. Ja aguaitava el morro del porquet beatífic pel brancal del temple quan la banda perbocà les primeres notes de la Marxa Reial. Encengueren la traca i les bengales i la plaça esclatà amb una encesa de coets, afermats potentment a les tenalles de la camperolia devota: traginers, llauradors, regadors, carreters, esporgadors… amb un esclafit tal que a don Luciano, que així es deia el de la sotana, quasi li rebenta el múscul cardíac amb l'ensurt. Però aviat es va desfer.

      –¡Adentro con el patrón! –que cridà. I sant Antoni i el porquet començaren a refer el camí a l'inrevés.

      –O guardan esos energúmenos sus polvorines particulares o se suspende la procesión.

      –Només faltaria això! –renegaven tots a l'uníson.

      –Forasters vindran!

      –Castellà havia de ser!

      –Que té por!

     Intervingué l'alcalde en una discussió acalorada amb el rector. Sant Antoni i el porcastrell hagueren de sofrir una panxada de dins-fora, dins-fora, que no semblava tenir remat. Fins que la processó eixí sense coets, però amb una deserció general i notable de la devoció.

Conten que després d'això va emmalaltir l'haca del tinent d'alcalde, una pulmonia, i ara cria melons d'alger en l'hort del seu amo. També conten que va malparir la bacona de l'agutzil: vuit porcellets sense acabar de fer escampats pel soll. Va emmudir el lloro de la clavariessa major que el seu promés li havia portat de Tenerife, on havia servit al rei. L'ase de l'aiguador es va trencar la pota davantera. Els conills de la granja del carnisser començaren a desfer-se en una diarrees cabalosíssimes. Es van perdre dotzenes de perdiguers per les muntanyes. Els galls de la població no cobrien les gallines i no n'eixia una llocada bona. Fins i tot el mico del café de la Republicana es va esllanguir en una malenconia tan profunda com si s'hagués enamorat. Tots semblaven haver caigut en desgràcia excepte el canari de don Luciano, que al balcó de la rectoria es desgranava en uns trinats de soprano de prestigi. No li durà massa el belcanto al canari. No s'ha sabut qui, ni se sabrà mai de la vida, d'una pedrada encertada esfongué el domicili gabial i esgalabrà l'ocellet, que esdevingué un àpat celestial per als gats del veïnat.

Després de tot açò, don Luciano al.legà problemes de salut en una carta tramesa a l'arquebisbat de València i es retirà a la seua Meseta, a contemplar com la vida s'arromangava les faldes.

El mas del Xiprer

El besavi Lluís no tenia passat, ni dins ni fora de casa. Ningú no sabia d'on procedia. De tots els Jonquets que érem a la vila –una trentena llarga– ningú no us sabríem explicar el primer terç de la seua vida.

               S'havia casat amb la besàvia Irene, que era de Xàtiva, i se n'havien vingut a instal.lar-se al poble, on ella havia heretat una casa gran, a dues mans, al carrer dels Banys, i el mas del Xiprer, anomenat així per la gran cupressàcia que hi havia a l'entrada. El mas posseïa moltes fanecades de les plantacions que aleshores es donaven arreu de la comarca i del país: oliveres, garrofers, sembrats d'ordi, garnatxes i monastrells i moscatells per a fer pansa. Constava d'un gran habitatge, quadres, corral, galliner, pou, celler i forn d'escaldar. No hi mancava res. Es podia dir que el besavi Lluís havia hagut un bon partit amb el matrimoni. A més, ell era valent, tenia poders i va reviscolar totes aquelles terres i va aconseguir de traure'ls tot el suc.

              Va bastir una família puixant: cinc fills, tots barons, que ràpidament s'anaven enganxant al jou i feien brullar aquelles terres de secà. El major, Robert, com l'avi matern, d'una seriositat i homenia fora mida, afeccionat a la cacera amb escopeta i perdiguers. El segon, Lluís, callat i introvertit, amb una mà destríssima amb les cavalleries, fóra per llaurar, fóra per carretejar. El tercer, Manel, més independent i orientat cap als negocis, de ben jovenell va encetar una pedrera d'algeps pròpia. El quart, Tomeu, el més apegat al pare: el seguia a totes bandes intentant d'aprehendre tot allò que la vida li oferia. I el cinqué, Joan, que ja de bolquers donava a entendre un futur més regalat, còmode i farcit de petits capricis.

             La casa rutllava. El pare lligava tots els caps i no deixava que se li'n volés cap colomí més enllà de l'esguard de la torre. Passaren els anys i Robert assolí l'edat adulta, decidí de casar-se, s'instal.là en una casa al Camí Reial i continuà traginant les terres familiars, on li assignaren un sou per passar casa. Més o menys tot continuà igual fins que la besàvia Irene emmalaltí i traspassà en unes setmanes. Els primers mesos s'allotjà al clan un rigorós dol que el besavi fou el primer a trencar amb unes precipitades visites al casino. Més endavant, aquestes sortides anaren perllongant-se fins a les mitges nits. El besavi arribà a desaparéixer dies sencers. Els fets alarmaren els fills, que no gosaven demanar explicacions. No tardaren a aventar-se algunes alcavotades: que si les cartes, que si les dones i alguna que altra bacanal rural. Els fills callaven.

Un dia de primeries de desembre, en fer-se presents els germans al mas del Xiprer, descobriren amb gran sorpresa una colla disposada a collir-los les olives. Veles esteses, escales, canyes, barxins i ases per transportar-los. Robert es dirigí apressadament cap a la colla i demanà:

         –Vosaltres, què feu ací? Si de cas heu vingut a llaurar-les, a esporgar-les, a cavar-les…? Només amb dos jornals no me n'haguésseu deixat ni per a adobar.

            –Nosaltres som llogats –respongué qui feia de cap–. Ens han enviat ací i ací estem.

            –I qui us ha llogat, si es pot saber?

          –Vam fer colla anit, al Sindicat. Ens va llogar Mateu, el procurador de don Narcís, el notari; diu que la finca és d'ell.

             Robert es girà enèrgicament vers els germans i ordenà:

             –Tots a casa!

             Tomeu, enterbolit, protestà:

             –Però, Robert, com hem de tornar a casa? Això s'ha d'esclarir.

           –Ja ho esclariré jo. Ara, tots a casa i mut. No vull que se'n parle fins que esbrine què ha passat, encara que ja crec endevinar-ho.

           Giraren la gropa tots quatre sota les mirades neguitoses dels collidors d'olives, que els resseguiren fins que van desaparéixer en el revolt de la carretera.

          Robert deixà els germans a casa amb ordres d'immobilització absoluta i es dirigí a cal notari. No digué ni bon dia. Es tragué del davant la fadrina que servia la casa i que li barrava el pas i es feu present a la saleta on don Narcís desdejunava.

             –Què passa amb el mas del Xiprer? –preguntà acaloradament.

             El notari apartà la mirada del tassó de llet, es mirà detingudament Robert i deixà anar una resposta tranquil.la i armoniosa.

             –Doncs que l'he comprat.

             –I ara?

 –Ara és meu en les condicions que s'hi troba, és a dir, amb tot el que hi conté. 

–Això no es quedarà així tan aïnes.

–Mira, fill meu, tu ets jove, tens força i gosadia, però ja no podràs fer res. A més, era l'única solució. Havies d'haver intervingut abans, molt abans. Ara has fet tard. Ni el valor del mas és prou per satisfer els deutes que ton pare ha congriat en els últims temps. No em diràs que no sabies d'on bufava el vent?

Robert se n'eixí precipitadament amb les mateixes maneres que havia entrat. Es dirigí veloç cap a casa, pujà a l'andana, despenjà l'escopeta i la canana i emprengué carrer dels Magraners cap amunt, a cercar la plaça. Amb quatre camallades es feu present al casino. Només entrar-hi i palplantar-se a la porta albirà el seu pare que jugava una partida de cartes envoltada de curiosos. Corrien els bitllets sobre el tapet verd. Cridà:

–Pare, què passa amb el mas?

–El pare, en veure'l armat, s'esgroguí i començà a suar.

–L'he venut perquè és meu. Torna-te'n cap a casa i deixa'm tranquil.

Robert es tirà l'escopeta a la cara, culata al muscle, i premé el gallet.

Se sentí un tret ensordidor, s'escampà la fumaguera i es tornà a sentir, com un eco, el tro de caure a terra la pissarra del billar amb les denes de colors redolant i escampant-se pel sòl. Pep Maria, el conserge del casino, havia aconseguit, amb un reflexos servals, desviar el canó de l'escopeta d'un fort colp de mà.

Entre alguns dels presents desarmaren Robert, que no oferí cap resistència ni objectà cap raó. Baixà el cap, girà sobre el seus talons i desaparegué creuant la plaça.

No se'n sabé ja més d'ell. D'on podia haver anat, se'n feien travesses:

–S'ha tirat a un pou, segur!

–No; haurà fet via cap a l'Amèrica.

–…

El besavi Lluís, geniüt, autoritari i malhumorat, ja vell, ens maltractava, als seus besnéts. Recorde el dia que ens va sorprendre, al meu cosí Quimet i a mi, jugant a la brisca amb una baralla que ens havíem pintat i retallat d'una capsa de sabates. Ens la va assampar d'una manotada i ens la va tirar al foc de la llar.

           –Això són coses del dimoni. Maleïts xiquets! Ala, aneu que us pegue l'aire.

Mig segle després de l'esdeveniment al casino, arribà la tia Maria Lluïsa (Marie Louise Jonquet en la carta d'identitat avalada per la Republique Française), filla de Robert Jonquet i Annette Bertrand, nascuda a Montpeller. El meu pare i els seus cosins havien trobat de sobte una nova Jonquet qui, de més a més, assegurava que n'hi havia més a la seua ciutat.

           L'oncle Robert havia descobert, sense voler-ho, els orígens del besavi. Fugint fugint de la parialitat s'hi havia estavellat de nassos, amb ella.

Cinc duros

Diners de tort fan veritat

Anselm Turmeda. Elogi dels diners.

Patrici jeia enfebrosit i delirós des de feia dos dies. La seua mare, Nacieta, vídua, menuda i bellugadissa, sospirava mentre li aplicava compreses per tot el cos. Havia hagut d'esquinçar l'únic llençol de fil que posseïa per improvisar benes i embolicar empastres. Li havien portat el fill els veïns de la caserna de la guàrdia civil, embolicat amb una flassada i estirat sobre una escaleta de penjar tabac. Un llamp de glaç li havia recorregut l'espinal en veure introduir per les portes entreobertes de casa allò que li havia semblat una mortalla. Magrat tot, això no era definitiu. El Patrici encara vivia i, pel que semblava, viuria encara més. Només faltava preguntar-se com quedaria després d'aquesta.

La mare havia de reconéixer que el fill tenia un caràcter una mica antisocial, desconfiat, malpensat com tots el muts, que solen passar la vida per aquesta senda de marginació. No havia assolit el do de l'oïda ni de la parla a causa de l'epidèmia de pallola de l'any de la pèrdua de Cuba, quan la vila s'omplí de sormudets, ceguets i angelets al cel. Però el xic havia desenvolupat una corpenta poderosa exercitant-se pel camp, per la muntanya, pels guarets, sembrats, barrancs i cingles més impressionants. Tenia el costum –el mal costum– de voltar tot el terme cada dia, en estiu i en hivern, plovent, amb sol o nevant. Per això posseïa la fama guanyada de ser amic del tast dels béns que dóna la terra al proïsme. Era el primer a assajar melons d'alger, a mutilar les galtes rosàcies de les bresquilles amb una queixalada, a enfilar-se a les figueres napolitanes i de la gota de la mel. Mai no va dur res a casa, com feien d'altres, amagat entre els grans feixos de brossa que segaven pels camps per criar el bou.

El metge, en una visita breu perquè sabia que la llar no es podia permetre consultes mèdiques amb protocol, va diagnosticar contusions importants en el setanta per cent del cos: tres costelles enfonsades, el llavi superior partit en dos trossos, una contusió cranial, una altra testicular amb un testicle que se li havia inflamat esgarrifadorament, i més coses que ni la Nacieta ni les veïnes que l'acompanyaven no entenien ni recordaven. Tractament? Compreses fredes, cataplasmes calentes, benatge i immobilització del tors, aigua, infusions i temps; sobretot, temps.

L'oncle Antoni, oncle patern del Patrici, que s'havia pres alguna responsabilitat sobre el cadell des que havia quedat orfe de pare, romania retingut preventivament al cos de guaita de la caserna, que no posseïa càrcer i ja la trobaven en manca. L'oncle havia presenciat, directament i amb l'horror que cal suposar, la presa de mides que els del tricorni havien aplicat al seu nebot. Causa? Apropiament indegut d'allò que és aliè. Lloc? El camí de Narencs. Víctima? Elies Prat, que era gendre d'un antic caporal de la caserna, ja jubilat dels galons i descansant de sobines a l'ombra de l'arborcer del cementeri municipal.

      El Prat birbava les dues fanecades i mitja de cebes que posseïa a la partida de Narencs, vora el camí. Quan el propietari feinejava pel cap de baix, va passar el Patrici amb una costalada d'herba que l'esllomava. La seua boca va emetre un so allobinat que volia dir una salutació i que va rebre un «bon dia» per resposta. Patrici va desaparéixer sota el gran feix assagador amunt. En tornar al cap de dalt, l'Elies s'assegué al marge en el lloc on guardava les seues coses. Begué una ràpida tragallada del botijó. Fussà en la butxaca del jupetí que tenia escampat sobre l'herbam i es disposà a plegar-se un cigarret. Xasquejà amb l'encenedor de cordó: una dolça flaire de cotó cremat s'escampà al seu voltant. Feu la primera xamada al cigarret i se li il.luminà l'enteniment:

–Els diners!

S'escarbà frenèticament totes les butxaques del jupetí i res de res: els cinc duros que hi duia s'havien esfumat. S'escarbà les dels pantalons per si de cas. Inspeccionà un rèdol al seu voltant i tampoc.

       –El malparit del mut!

      Va presentar la denúncia al guaita de la caserna de la guàrdia civil. Encara enxamparen el mut amb el seu costal al cantó del Sindicat, mentre pegava xuplits precipitats a un cigarrret que li havien donat els desenfeinats que allà s'ajuntaven a fer laments a coral, i que era l'únic que es fumava cada dia.

     Fou conduït al pati de la caserna. Un pati quadrangular, amb una palmera enmig, mal enjardinat, amb els símbols de la pàtria pels quatre cantons i un aroma de fems que se'n fugia dels estables que hi havia al fons.

     Fou avisat l'oncle, que s'encarregà d'iniciar l'interrogatori amb formes afectuoses que sol.licitaven la sinceritat i bonhomia que havien caracteritzat des de sempre aquell parentiu. El mut negava i negava insistentment amb el cap davant el desconcert de l'oncle, que es veia venir la tempesta i no albirava manera alguna de poder-ho evitar. Després s'esdevingueren les paraules dures, les amenaces, els insults, els colps de puny, de bota, de culata. En definitiva, una apallissament amb totes les de la llei. L'oncle engolia grans glopades de saliva rabiüda, aferrat en un cantó del patí per dos dels guàrdies.

A poqueta nit, l'oncle ha tornat, tresullat, a casa. No ha gosat visitar la seua cunyada. S'ha assegut vora les quatre brases de la llar i ha explicat llangorosament:

    –L'Elies ja té els cinc duros. Els ha trobats l'Àgueda dins el folre del jupetí quan es disposava sargir-li un descosit de la butxaca.

Un caixó d'enfardar tabac

L'església devastada, despullada de tots els elements sacres que havien estat devorats enmig de la plaça Major en l'única falla que havia flamejat en tota la vida de la vila. Una falla de talles polícromes, de ninots celestials traspuats de dolors i gojos ultraterrenals, de místiques que plagiaven barrocs llunyans. Una falla desordenada i caòtica on cremava el mateix sant Josep. Sempre passa. La passió josefina havia arribat al seu límit cremant el propi patró.

      Doncs l'església restava buida, amb els raigs de sol i de pols que ascendien del terra en línies rectíssimes fins als finestrals vidriats i virolats de la cúpula blava de la nau central. Una suau olor de taronja rància i podrida recordava el tràfec de triadores, empaperadores i encaixadores encarregades de facturar els fruits àcidomel.lífics cap a Europa al llarg de tots els anys que va durar la guerra. Ara tot havia de tornar al seu lloc. Redreçaren a la seua posició universal el món que la disbauxa, el marxisme i la judeomaçoneria havien capgirat de dalt a baix.

      S'havien de tallar retaules, omplir nínxols, fornícules i capelles òrfens amb pares barbuts i mares virginals. Creus, canelobres, estovalles, pregàries i exvots de cera. Tasca difícil i costosa quan no hi havia rotllo de dacsa suficient per evitar una obstrucció definitiva de l'esòfag.

      La senyora Concepció i Josepa la Fardatxa recollien pietoses almoines de casa en casa, pel veïnat, amb una bossa morada de vellut atrotinat, per la comanda d'un Jesús de la Creu que no envejara el precedent. Una cara, unes mans i uns peus finament tallats per gúbies i burins destríssims, uns brials de seda, uns brodats d'or, una corona d'espines d'aranyoner i una llarga perruca de cabell natural. Amb llargues caminades a l'endret i al revés per tota la població havien ajuntat la quantitat suficient.

      El Jesús venia del taller embalat en un gran caixó de fusta de noguera i es preparaven els afaiçonaments de la rebuda.

La senyora Concepció i la Josepa vivien totes dues al Raval. L'una –vídua d'un ferm defensor de la república mort d'una rebentada de la melsa en febrer del trenta-nou, en produir-se la dimissió d'Azaña– en una casa ampla, espaiosa i amb un hort de palmeres datileres. L'altra, vídua de tres marits –també vidus al seu torn– a la vorera d'enfront, en una mitja casa amb una figuera al corral.

      No havien parat esment fins ara, però la imatge havia d'aterrar en una casa de poble per rebre les fervoroses mostres d'adoració, els resos i novenes i els esguits del salpàs benedictor abans d'ocupar el seu lloc d'honor al temple… I totes dues eren candidates a fer d'hostesses amb uns mèrits equilibrats per concursar.

      Ja havien discutit prou en tots els llocs en què s'havien trobat: al forn, a la font, a ca l'abadeger, a l'acomiadament del dol del cosí Pasqualet, que Déu el tinga en la glòria… fins que decidiren anar a buscar un veredicte salomònic en la persona del senyor vicari.

 El senyor vicari era un capellà més bé apocat, de parlar suau, que tenia per virtut no fer alts ni baixos. Allò que se'n diria “un home bo” en la forma i en el fons.

Un dia de trisagi, assegudes en els respectius catrets –cadiretes de tisora que feien servir sovint, ja que el temple encara continuava desmoblat– ataüllaren el desventurat vicari que s'introduïa al confessionari i es disposava a repartir penitència a dojo, que bona falta hi feia. S'enfilaren totes dues cap al confessionari a apostar-se en una genuflexió bel.licosa, aferrades cadascuna a una gelosia lateral.

      –Ave Maria Puríssima –les dues a l'uníson.

      –Sin pecado concebida… –el vicari no encertava a quin costat adreçar-se.

     Una veu molt baixa i atiplada encetà educadament el litigi a la banda dreta del sacerdot.

      –Mire, don Genaro, jo voldria que el Jesús posara a ma casa –gairebé suplicava la senyora Concepció.

De sobte se sentiren uns colps atronadors que espolsaren el corcó del confessionari: Bom, bom, bom! La Fardatxo, a mà sinistra, bastonejava enèrgicament la garita amb el seu catret.

–Quenaret! No res d'això. El Jesús ha de vindre a ma casa per damunt de tot.

–Senyores, consideració –sol.licitava el vicari intentant d'imposar el seu posicionament de jurisperit–. Açò és la casa del Senyor i ens traurà fora com als mercaders del temple de Jerusalem…

–És que… don Genaro, mire: ma casa és més gran, hi cap més gent, lluirà més. A més, tinc cobertors de domàs, l'hort ple de flors…

No pogué acabar de desgranar la seua oferta. Una altra vegada, des de l'altre costat: bom, bom, bom!

–Quenaret! No, no i no ho haig de consentir. A ca seua és la casa d'un roig, d'un roig que s'esta socarrant al cremador de Satanàs.

–Senyores, una miqueta de temor de Déu…

–El meu home…

–El teu home, un roig, roig, roig…

Les dues dones alçaven la veu. Només el vicari no hi gosava. Llamps i pestes començaren a creuar el reduït àmbit que ocupava don Genaro en la penombra sacramental. Els colps de catret eren cada vegada més insistents. El confessionari, corcat, desencaixat i mig podrit, començà a gemegar. Uns cruixits sorollosos anunciaren al vicari que la barraqueta se li ensorrava. No va ser a temps de fugir-ne. Un fort grinyol, seguit d'un violent estrèpit, armonitzaren sonorament la ruïna del parament. Un eixam de beates endolades, talment un cos de bombers improvisat, es precipità a rescatar el senyor vicari, atrapat entre els enderrocs.

No vaig contemplar la resolució del senderi. Jo era en un camp de concentració improvisat a la plaça de bous de Saragossa, on ens anaven destriant, als perdedors, i ja se m'enduien a complir el servei militar en un destacament a Pamplona. De moliner mudaràs que de lladre no t'escaparàs. El servei a una pàtria i el servei a l'altra.

Però en un parell d'anys, en tornar-hi, vaig comprovar amb complaença que res no havia estat en va. El meu oncle s'havia construït, amb l'embalatge de noguera del Jesús de la Creu, un caixó d'enfardar tabac que ara òmplic de manolls de fulles brunes i aromàtiques.

Ai, que em pixe!

Naciet feia aquell any la primera comunió i Elvira, sa mare, parava frisosa des que havia acabat la quaresma. No podia traure al seu consort, Pep el Manyagat, un cèntim per a les robes, el ciri, l'estampeta i altres menesters del primer combregar.

            La seua veïna, Doloretes del Pintor, tenia la xiqueta en les mateixes i ja organitzava un viatge a València per fer les compres necessàries. Havia previst les despeses des de feia gairebé un any, havia criat els capons i emmagatzemat ous i altres queviures per a l'àpat de la celebració.

            –Xica, Elvira, encara no li has tret els rals al jueu del teu Pep? –que preguntava insistent.

            –Ai, no! –que responia l'Elvira– Calla, dona, deixa-ho per a la setmana que ve.

            –És que encara hem de cosir i la meua germana parirà i no em podrà fer  els entredosos del vestit de la xiqueta. Mira que se'ns ve el dia damunt.

            –Tu veuràs què puc fer…

            No tardaren a descobrir què fer per embolicar el Manyagat i traure-li els duros amb el romanç que necessitava un vestit de jaqueta nou, amb jupetí i llaç i tot.

            Allà que s'enfilen les dues amb les criatures en el tren de Xàtiva cap a València, un matí primaveral que feia goig de viure. Tota la Ribera resplendia de verds i de lluminositats. Els horts de la Pobla Llarga, de Carcaixent, d'Alzira; els campanars d'Algemesí, de Benifaió; l'Albufera… Al cap de quasi dues hores de viatge ja es veien les ceberes enmig dels camps de Catarroja. Era el senyal. Ja hi havien arribat.

        El tren penetrà en l'estació. Elles admiraven els mosaics gira-solats de les frondositats de l'horta: les barraques, les llauradores regines, els cossiols de geranis i les taronges. Resseguien el sostre de l'edifici amb la mirada cap al zènit, fins que va ser substituït per la blavor elèctrica de la volta celeste. Ja eren al carrer.

            –Cap a on peguem?

            –Primer de res, a veure la Marededéu –s'afanyà a proposar Doloretes.

            Enfilen cap a sant Francesc i Elvira s'atura de sobte:

         –Ai, que em pixe! –s'exclamà. I arranquen a córrer, arrossegant de la mà els xiquets, fins als urinaris públics que hi havia a la plaça del Caudillo i que ocupaven els baixos de la placeta elevada i esgraonada que hi havia al centre. En arribar-hi, una dona grossa, immensa, guardava els wàters, feia la neteja i cobrava el quinzet a les usuàries. L'Elvira hi entrà com un llamp. Quatre portelletes, totes iguals i enfilades una al costat de l'altra, tancaven els quatre comuns. N'obrí el primer precipitadament.

            –Ai!, ací no… –digué, i passà al segon. En obrir-ne la porta es tornà a exclamar:

            –Uf, ací tampoc…

            Després el tercer.

            –Tampoc… És que tots són iguals.

           Finalment obrí el quart, se'l mirà i es quedà dreta com un fus enmig del corredor prement les cames. La dona grossa, que ja havia cobrat i es mirava la feta, soltà un renec.

            –Senyora, vostè pixa o no pixa?

            –És que això està molt alt!

            –Com que molt alt? Està igual d'alt que tots.

          Obrí una porteta i aparegué fronterer un lavabo amb una aixeta i un espill. Estirà l'Elvira del braç cap a dins i li mostrà darrere de la porta la tassa que havia de fer servir.

            –Ací és on ha de pixar, senyora; això altre és la pica de llavar-se les mans.

           I allà que esclaten totes en una rialla mentre els infants escodrinyaven perplexos aquells higiènics tan especials.

Després d'haver descansat la bufeta, les dones decidiren deixar la Marededéu per a un altre dia i es dirigiren cap a les botigues de devora el mercat. Ací miraven un aparador de tovalloles, allà esbrinaven corseteria fina i elegant. Entraren en una botiga.

            –Bon dia!

            –Bon dia, senyores –retrucà un dependent jove i trempat–, en què les puc servir?

            –Tenen llana de merí?

            –No; de llana no en tenim de cap classe.

            –Puix, ale, gràcies i adéu.

            Feien via cap al carrer. Allí, amb els ulls ficats en els aparadors, ja començaven a desorientar-se. Una passa endavant, dues endarrere. Ja s'havien marejat de veure tanta cosa exposada. Trobaren una altra porta i s'hi encabiren mirant a dreta i esquerra tot allò que hi contenia.

            –Bon dia! –marejadetes.

            –Bon dia! –el dependent que se les mira.

            –Tenen llana de merí?

            –Senyores, el he dit abans que no en tenim.

        El mateix dependent de feia una estona ensenyava les dents blanques en un somriure burleta. Elles, entre desconcertades i rialleres, emprengueren l'eixida de la botiga.

            –Ai!, perdone. Nosaltres…

           Feien via cap a fora amb els xiquets engrapats, en això que es troben enmig del carrer, sense nord.

–Cap a on anem?

Giren el cantó i uns altres aparadors que els atrauren el cuquet de la curiositat. Mirant i mirant. Que si aqueixa faixa, que si aquells llençols. Ensopegaren amb una altra porta i enfilaren cap a dins, decidides.

–Bon dia…

Interromperen la lletania en veure's a dos pans del nas, una altra vegada, el mateix dependent d'abans, al temps que solten una rialla escandalosa, d'aquelles que no es poden aturar, i se n'ixen rient i llagrimejant cap al carrer, prement-se el ventre amb les dues mans. Elvira tallà la rialla en sec.

–Ai!, que em pixe.

Ja li anava l'escorrim garró avall.

La cosina Malena

Malena havia arribat, com cada diumenge, amb el seu farcellet de roba sota el braç. Ben pentinada, amb les espardenyes de lona blanca com la llet, avançava lenta pel mig de l'entrada. Saludava amb un «tiaaa» ben bé imperceptible. Estava tan desolada que premia tot el seu cos perquè no se li escapés res, sobretot cap llàgrima. Jo abandonava el petit trenet de llautó despintat i abonyegat fins que se li acabés la corda i me la mirava compassiu des del racó de la cuina. Ella s'asseia a la gran cadira de repòs i dipositava el farcell sobre els genolls, les cames penjant, mentre s'absortava en les voltes agonitzants de la meua locomotora sobre la vieta circular.

           

Malena estava en amo. Era la fadrineta d'una casa de molts havers a Xàtiva, al carrer Hostals. Ella, amb una vella cuinera que es perdia en els orígens de la història, portaven la casa endavant. S'hi estava tota la setmana. Menjava i aportava una petita soldada a la seua llar.

            Em portava quatre o cinc anys. Als seus onze o dotze aniversaris era bruna i prima. Tenia una aparença feble, però resistia com una canya tendra i flexible. Els cabells, negríssims i abundosos, trenats al tòs, li resseguien la línia de l'espinal. Els ulls, obscuríssims i grans, d'una vivor impertèrrita, tenien, en les hores de diumenge quan queia el sol, no sabria esbrinar si una tristor negada de vidrets o la transparència d'uns vidrets negats de tristor. Hi venia només els diumenges i tornava a ser la xiqueta enjogassada i menuda que encara desenclaustrava la seua nina de cartó i saltava a la corda amb les amiguetes del veïnat. Ara se li acabava el lleure i tornava a les obligacions, a les responsabilitats de dona adulta.

            El meu pare esgotava el cigarret replegat de caldo i li feia broma. Ella es pertorbava entre la gràcia i la tristor i no podia evitar que se li escapés un clevill de somriure.

            El pare entrava la bicicleta del corral mentre endolcia una miqueta el tràngol:

            –Senyora! Quan li plaga. El taxi espera.

            La cosina feia un salt de la cadira de repòs al terra. Premia cada vegada més fort el farcell i seguia mon pare cap al carrer. S'asseia al gran portamaletes de la bicicleta amb les cames a un costat i s'aferrava fortament al cinturó amb la mà esquerra, mentre subjectava el farcell amb la dreta. Jo eixia a la porta per veure-la marxar. Ella no em deia res i començava a destil·lar abundoses llàgrimes, mirant-me silenciosa des de la gropa de la bicicleta que trontollava amb tantes carrilades i de pena.

Era tan menuda, tan xiqueta, que no podia realitzar totes les tasques domèstiques de ca l'ama. Els seus braços, de vímet torrat, eren incapaços de manegar els grans llençols de fil de l'ama quan eren remulls d'aigua sabonosa al safareig. Per això, sa mare anava cada divendres per ajudar-la a fer la bugada dels llits. Entrava en el tracte. Pel mateix sou. Malena feia la resta: la casa, els dormitoris, les bugades, la planxa, la cuina, el mercat, agranar i ruixar el carrer, el pati, les plantes, els vidres, la pols… mentre anava arrancant els pètals diaris de la flor de la setmana: dilluns, dimarts, dimec… I cada vegada arribava el diumenge.

Però aviat el diumenge passava i una altra vegada l'oncle, la bicicleta, el farcellet i aquella pena immensa.

Jo esperava cada vegada la tornada del pare. Sempre se li feia de nit al regrés, i l'endevinava al final del carrer per la llum tremolosa del fanal encés de la bicicleta, que s'anava acostant a poc a poc, carrer amunt, trontollant sempre sobre les carrilades del carrer irregular.

Va durar una llarga temporada, l'ocupació de Malena a Xàtiva. Però un dia li trobaren una col·locació al poble. No era tan avantatjosa, però dormia a casa. Se succeïren uns diumenges menys tristos i ella anà florint com una clavellinera.

Arribà l'any de no sé quin centenari de sant Vicent i la feren clavariessa de la festa del seu carrer. La mare li llogà un vestit de llauradora. No res de l'altre món. Les pintes de llautó, les arracades, les agulles i la joia de quincalla. Però ella estava bonica i radiant. No hi cabia, en aquell cosset de domàs multicolor. Una altra emoció. La missa major, la cercavila, la llarga traca zigzaguejant pel llarg i estret carrer. Quina festa!

A l'hora de dinar hi havia, bollint vivíssima, una gran paella flairosa de verdures sobre el trespreus enmig del corral. Totes les cases del veïnat olien als diversos combustibles. Ací sarments de moscatell, allà ramulla de taronger, més cap allà romanís i timonets. Ella sospirava de satisfacció:

–Llàstima que l'hem de tornar, el vestit. Si almenys m'hagués pogut fer un retrat…

No hi havia fotògraf al poble i cap de les coneixences no es podia permetre el luxe d'una càmera fotogràfica. El meu pare es quedà pensarós. Amb el cigarret a la boca mirava de gaidó el sostre, com intentant d'esclarir algun enigma.

–Ja està! Si t'he portat tants viatges amb la bicicleta a fregar la brutícia dels altres, ara et porte, amb la bicicleta, és clar, a cal retratista de Xàtiva.

Entrà la bicicleta del corral. Malena es plissava les faldes per veure de no empastifar el vestit amb el greix de la cadena. D'una salt assolí la gropa de la bicicleta. Com a les cavallaries de les cavalcades festeres, els vaig veure allunyar-se divertidament, carrer avall, entre l'expectació del veïnat.

La taula parada. La gran paella bollia festívola sobre la foguera cerimonial. Jo mirava immòbil el foc. El vent removia i escampava l'aroma i el fum per tot el corral. Em coïa, als ulls, el fum, que me'ls negà de llàgrimes. Ara recupere aquella fotografia entre la paperassa antiga del calaix de dalt de la vella calaixera.

Una a tocar?

Toca-li el peu a la Margarideta,

peu polidó, lairó-laireta.

                                    Popular.

 

Jordi Caragol fou el millor amic de la meua infantesa. Encara que potser hauria de dir que jo era el seu millor amic perquè era jo qui resseguia incansable el seu lideratge. Anàvem tots dos a l'escola de cagons de la tia Mília. Fou allí, precisament, on férem amistat. El meu amic Jordi, tot i la seua intel.ligència i la seua vivor, tenia gran dificultat per pronunciar les alveolars vibrants simples, i no en parlem de les múltiples. Allò era una catàstrofe i s'esdevenia una tirallona de cagos, bugos, caguetegues…

         El Caragol tenia una nòvia, també a l'escola de la tia Mília, que se'n deia Margarideta, més coneguda per "la Llagrimotes", perquè de no res plorava. Ell s'hi volia casar perquè la trobava d'allò més guapa i constantment em preguntava insidiós: «Eh?» Jo assentia convençut. Veritablement, Margarideta era, de bon tros, la més guapa de l'escola.

           Els tres féiem pinya cada dia, al matí i a la vesprada. Jugàvem i jugàvem incansablement. No cal dir-ho que el seu joc preferit era el de marit-i-muller, encara que a mi no m'engrescava gaire, ja que sempre havia d'assumir papers secundaris: el fill, el xofer, el jornaler de casa i, pitjor encara, el cavall o el gos.

           El Jordi va adquirir el mal costum de tocar-li les natges a Margarideta. Ella, decència mana, com es pot suposar, no es deixava, la qual cosa treia de polleguera el Caragol, que posava en pràctica totes les seues arts –crueldat infantil– per intimidar-la. Li deia a cau d'orella, i amb moltíssimes dificultats:

              –Maggaguideta, matagué ton pague, ta mague i la teua bugueta.

            A l'instant, Margarideta esclatava en un gran plor desconsolat que alertava la tia Mília, asseguda a la vora de la llar.

   –Caragolet, eixes orelles se'm quedaran un dia a les mans.

        Aleshores, el Jordi sompejava una miqueta i procurava desaparéixer d'escena arrossegant-me amb qualsevol subterfugi.

            –Juguem a gomanes?

            –No en tinc, de romanes.

            –No en tens? I les que em vas guanyag ahig?

            –Jo ahir vaig perdre.

L'any següent vam passar tots tres al parvulari sense trencar aquell llaç amical ni les seues relacions formals. Hi continuaren aquelles amenaces terrorífiques:

            –Maggaguideta, matagué ton pare, ta mague i la teua bugueta.

            I Margarideta vinga de plorar.

          Un dia d'hivern Jordi Caragol no va vindre a escola. Margarideta i jo vagarejàrem pel pati tota l'estona, desorientats. En tornar a entrar per reemprendre les tasques cal.ligràfiques, la mestra ens va anunciar que l'amic no hi vindria ja més. Se n'havia pujat al cel i s'havia tornar angelet. Nosaltres dos ens miràrem interrogants. Jo intentava d'imaginar-me com seria el Caragol d'angelet.

         A la vesprada, la mestra va organitzar una formació de dues files de xiquets i xiquetes bocabadats i expectants que es va esfilagarsar fins a cal Jordi. Allí jeia, inabastable al nostre esguard, dins un taütet dipositat sobre una taula vestida de blanc. Algú va exclamar:

            –No es veu!

            Jo vaig aconseguir, amb un lleuger salt, d'albirar la seua punteta del nas arran de la vora folrada del taüt.

           

Margarideta i jo continuàrem jugant junts a l'escola i al carrer, i ben aviat encetàrem un festeig d'allò més convencional. Desaparegueren els seus temors sobre la integritat física dels seus pares i de la desventurada burreta, i fórem feliços a la nostra manera.

          Malgrat tot, a aqueixa edat i des d'aquesta perspectiva, no us recomane a ningú una nòvia vídua.