Un caixó d'enfardar tabac

L'església devastada, despullada de tots els elements sacres que havien estat devorats enmig de la plaça Major en l'única falla que havia flamejat en tota la vida de la vila. Una falla de talles polícromes, de ninots celestials traspuats de dolors i gojos ultraterrenals, de místiques que plagiaven barrocs llunyans. Una falla desordenada i caòtica on cremava el mateix sant Josep. Sempre passa. La passió josefina havia arribat al seu límit cremant el propi patró.

      Doncs l'església restava buida, amb els raigs de sol i de pols que ascendien del terra en línies rectíssimes fins als finestrals vidriats i virolats de la cúpula blava de la nau central. Una suau olor de taronja rància i podrida recordava el tràfec de triadores, empaperadores i encaixadores encarregades de facturar els fruits àcidomel.lífics cap a Europa al llarg de tots els anys que va durar la guerra. Ara tot havia de tornar al seu lloc. Redreçaren a la seua posició universal el món que la disbauxa, el marxisme i la judeomaçoneria havien capgirat de dalt a baix.

      S'havien de tallar retaules, omplir nínxols, fornícules i capelles òrfens amb pares barbuts i mares virginals. Creus, canelobres, estovalles, pregàries i exvots de cera. Tasca difícil i costosa quan no hi havia rotllo de dacsa suficient per evitar una obstrucció definitiva de l'esòfag.

      La senyora Concepció i Josepa la Fardatxa recollien pietoses almoines de casa en casa, pel veïnat, amb una bossa morada de vellut atrotinat, per la comanda d'un Jesús de la Creu que no envejara el precedent. Una cara, unes mans i uns peus finament tallats per gúbies i burins destríssims, uns brials de seda, uns brodats d'or, una corona d'espines d'aranyoner i una llarga perruca de cabell natural. Amb llargues caminades a l'endret i al revés per tota la població havien ajuntat la quantitat suficient.

      El Jesús venia del taller embalat en un gran caixó de fusta de noguera i es preparaven els afaiçonaments de la rebuda.

La senyora Concepció i la Josepa vivien totes dues al Raval. L'una –vídua d'un ferm defensor de la república mort d'una rebentada de la melsa en febrer del trenta-nou, en produir-se la dimissió d'Azaña– en una casa ampla, espaiosa i amb un hort de palmeres datileres. L'altra, vídua de tres marits –també vidus al seu torn– a la vorera d'enfront, en una mitja casa amb una figuera al corral.

      No havien parat esment fins ara, però la imatge havia d'aterrar en una casa de poble per rebre les fervoroses mostres d'adoració, els resos i novenes i els esguits del salpàs benedictor abans d'ocupar el seu lloc d'honor al temple… I totes dues eren candidates a fer d'hostesses amb uns mèrits equilibrats per concursar.

      Ja havien discutit prou en tots els llocs en què s'havien trobat: al forn, a la font, a ca l'abadeger, a l'acomiadament del dol del cosí Pasqualet, que Déu el tinga en la glòria… fins que decidiren anar a buscar un veredicte salomònic en la persona del senyor vicari.

 El senyor vicari era un capellà més bé apocat, de parlar suau, que tenia per virtut no fer alts ni baixos. Allò que se'n diria “un home bo” en la forma i en el fons.

Un dia de trisagi, assegudes en els respectius catrets –cadiretes de tisora que feien servir sovint, ja que el temple encara continuava desmoblat– ataüllaren el desventurat vicari que s'introduïa al confessionari i es disposava a repartir penitència a dojo, que bona falta hi feia. S'enfilaren totes dues cap al confessionari a apostar-se en una genuflexió bel.licosa, aferrades cadascuna a una gelosia lateral.

      –Ave Maria Puríssima –les dues a l'uníson.

      –Sin pecado concebida… –el vicari no encertava a quin costat adreçar-se.

     Una veu molt baixa i atiplada encetà educadament el litigi a la banda dreta del sacerdot.

      –Mire, don Genaro, jo voldria que el Jesús posara a ma casa –gairebé suplicava la senyora Concepció.

De sobte se sentiren uns colps atronadors que espolsaren el corcó del confessionari: Bom, bom, bom! La Fardatxo, a mà sinistra, bastonejava enèrgicament la garita amb el seu catret.

–Quenaret! No res d'això. El Jesús ha de vindre a ma casa per damunt de tot.

–Senyores, consideració –sol.licitava el vicari intentant d'imposar el seu posicionament de jurisperit–. Açò és la casa del Senyor i ens traurà fora com als mercaders del temple de Jerusalem…

–És que… don Genaro, mire: ma casa és més gran, hi cap més gent, lluirà més. A més, tinc cobertors de domàs, l'hort ple de flors…

No pogué acabar de desgranar la seua oferta. Una altra vegada, des de l'altre costat: bom, bom, bom!

–Quenaret! No, no i no ho haig de consentir. A ca seua és la casa d'un roig, d'un roig que s'esta socarrant al cremador de Satanàs.

–Senyores, una miqueta de temor de Déu…

–El meu home…

–El teu home, un roig, roig, roig…

Les dues dones alçaven la veu. Només el vicari no hi gosava. Llamps i pestes començaren a creuar el reduït àmbit que ocupava don Genaro en la penombra sacramental. Els colps de catret eren cada vegada més insistents. El confessionari, corcat, desencaixat i mig podrit, començà a gemegar. Uns cruixits sorollosos anunciaren al vicari que la barraqueta se li ensorrava. No va ser a temps de fugir-ne. Un fort grinyol, seguit d'un violent estrèpit, armonitzaren sonorament la ruïna del parament. Un eixam de beates endolades, talment un cos de bombers improvisat, es precipità a rescatar el senyor vicari, atrapat entre els enderrocs.

No vaig contemplar la resolució del senderi. Jo era en un camp de concentració improvisat a la plaça de bous de Saragossa, on ens anaven destriant, als perdedors, i ja se m'enduien a complir el servei militar en un destacament a Pamplona. De moliner mudaràs que de lladre no t'escaparàs. El servei a una pàtria i el servei a l'altra.

Però en un parell d'anys, en tornar-hi, vaig comprovar amb complaença que res no havia estat en va. El meu oncle s'havia construït, amb l'embalatge de noguera del Jesús de la Creu, un caixó d'enfardar tabac que ara òmplic de manolls de fulles brunes i aromàtiques.