Ai, que em pixe!

Naciet feia aquell any la primera comunió i Elvira, sa mare, parava frisosa des que havia acabat la quaresma. No podia traure al seu consort, Pep el Manyagat, un cèntim per a les robes, el ciri, l'estampeta i altres menesters del primer combregar.

            La seua veïna, Doloretes del Pintor, tenia la xiqueta en les mateixes i ja organitzava un viatge a València per fer les compres necessàries. Havia previst les despeses des de feia gairebé un any, havia criat els capons i emmagatzemat ous i altres queviures per a l'àpat de la celebració.

            –Xica, Elvira, encara no li has tret els rals al jueu del teu Pep? –que preguntava insistent.

            –Ai, no! –que responia l'Elvira– Calla, dona, deixa-ho per a la setmana que ve.

            –És que encara hem de cosir i la meua germana parirà i no em podrà fer  els entredosos del vestit de la xiqueta. Mira que se'ns ve el dia damunt.

            –Tu veuràs què puc fer…

            No tardaren a descobrir què fer per embolicar el Manyagat i traure-li els duros amb el romanç que necessitava un vestit de jaqueta nou, amb jupetí i llaç i tot.

            Allà que s'enfilen les dues amb les criatures en el tren de Xàtiva cap a València, un matí primaveral que feia goig de viure. Tota la Ribera resplendia de verds i de lluminositats. Els horts de la Pobla Llarga, de Carcaixent, d'Alzira; els campanars d'Algemesí, de Benifaió; l'Albufera… Al cap de quasi dues hores de viatge ja es veien les ceberes enmig dels camps de Catarroja. Era el senyal. Ja hi havien arribat.

        El tren penetrà en l'estació. Elles admiraven els mosaics gira-solats de les frondositats de l'horta: les barraques, les llauradores regines, els cossiols de geranis i les taronges. Resseguien el sostre de l'edifici amb la mirada cap al zènit, fins que va ser substituït per la blavor elèctrica de la volta celeste. Ja eren al carrer.

            –Cap a on peguem?

            –Primer de res, a veure la Marededéu –s'afanyà a proposar Doloretes.

            Enfilen cap a sant Francesc i Elvira s'atura de sobte:

         –Ai, que em pixe! –s'exclamà. I arranquen a córrer, arrossegant de la mà els xiquets, fins als urinaris públics que hi havia a la plaça del Caudillo i que ocupaven els baixos de la placeta elevada i esgraonada que hi havia al centre. En arribar-hi, una dona grossa, immensa, guardava els wàters, feia la neteja i cobrava el quinzet a les usuàries. L'Elvira hi entrà com un llamp. Quatre portelletes, totes iguals i enfilades una al costat de l'altra, tancaven els quatre comuns. N'obrí el primer precipitadament.

            –Ai!, ací no… –digué, i passà al segon. En obrir-ne la porta es tornà a exclamar:

            –Uf, ací tampoc…

            Després el tercer.

            –Tampoc… És que tots són iguals.

           Finalment obrí el quart, se'l mirà i es quedà dreta com un fus enmig del corredor prement les cames. La dona grossa, que ja havia cobrat i es mirava la feta, soltà un renec.

            –Senyora, vostè pixa o no pixa?

            –És que això està molt alt!

            –Com que molt alt? Està igual d'alt que tots.

          Obrí una porteta i aparegué fronterer un lavabo amb una aixeta i un espill. Estirà l'Elvira del braç cap a dins i li mostrà darrere de la porta la tassa que havia de fer servir.

            –Ací és on ha de pixar, senyora; això altre és la pica de llavar-se les mans.

           I allà que esclaten totes en una rialla mentre els infants escodrinyaven perplexos aquells higiènics tan especials.

Després d'haver descansat la bufeta, les dones decidiren deixar la Marededéu per a un altre dia i es dirigiren cap a les botigues de devora el mercat. Ací miraven un aparador de tovalloles, allà esbrinaven corseteria fina i elegant. Entraren en una botiga.

            –Bon dia!

            –Bon dia, senyores –retrucà un dependent jove i trempat–, en què les puc servir?

            –Tenen llana de merí?

            –No; de llana no en tenim de cap classe.

            –Puix, ale, gràcies i adéu.

            Feien via cap al carrer. Allí, amb els ulls ficats en els aparadors, ja començaven a desorientar-se. Una passa endavant, dues endarrere. Ja s'havien marejat de veure tanta cosa exposada. Trobaren una altra porta i s'hi encabiren mirant a dreta i esquerra tot allò que hi contenia.

            –Bon dia! –marejadetes.

            –Bon dia! –el dependent que se les mira.

            –Tenen llana de merí?

            –Senyores, el he dit abans que no en tenim.

        El mateix dependent de feia una estona ensenyava les dents blanques en un somriure burleta. Elles, entre desconcertades i rialleres, emprengueren l'eixida de la botiga.

            –Ai!, perdone. Nosaltres…

           Feien via cap a fora amb els xiquets engrapats, en això que es troben enmig del carrer, sense nord.

–Cap a on anem?

Giren el cantó i uns altres aparadors que els atrauren el cuquet de la curiositat. Mirant i mirant. Que si aqueixa faixa, que si aquells llençols. Ensopegaren amb una altra porta i enfilaren cap a dins, decidides.

–Bon dia…

Interromperen la lletania en veure's a dos pans del nas, una altra vegada, el mateix dependent d'abans, al temps que solten una rialla escandalosa, d'aquelles que no es poden aturar, i se n'ixen rient i llagrimejant cap al carrer, prement-se el ventre amb les dues mans. Elvira tallà la rialla en sec.

–Ai!, que em pixe.

Ja li anava l'escorrim garró avall.