La cosina Malena

Malena havia arribat, com cada diumenge, amb el seu farcellet de roba sota el braç. Ben pentinada, amb les espardenyes de lona blanca com la llet, avançava lenta pel mig de l'entrada. Saludava amb un «tiaaa» ben bé imperceptible. Estava tan desolada que premia tot el seu cos perquè no se li escapés res, sobretot cap llàgrima. Jo abandonava el petit trenet de llautó despintat i abonyegat fins que se li acabés la corda i me la mirava compassiu des del racó de la cuina. Ella s'asseia a la gran cadira de repòs i dipositava el farcell sobre els genolls, les cames penjant, mentre s'absortava en les voltes agonitzants de la meua locomotora sobre la vieta circular.

           

Malena estava en amo. Era la fadrineta d'una casa de molts havers a Xàtiva, al carrer Hostals. Ella, amb una vella cuinera que es perdia en els orígens de la història, portaven la casa endavant. S'hi estava tota la setmana. Menjava i aportava una petita soldada a la seua llar.

            Em portava quatre o cinc anys. Als seus onze o dotze aniversaris era bruna i prima. Tenia una aparença feble, però resistia com una canya tendra i flexible. Els cabells, negríssims i abundosos, trenats al tòs, li resseguien la línia de l'espinal. Els ulls, obscuríssims i grans, d'una vivor impertèrrita, tenien, en les hores de diumenge quan queia el sol, no sabria esbrinar si una tristor negada de vidrets o la transparència d'uns vidrets negats de tristor. Hi venia només els diumenges i tornava a ser la xiqueta enjogassada i menuda que encara desenclaustrava la seua nina de cartó i saltava a la corda amb les amiguetes del veïnat. Ara se li acabava el lleure i tornava a les obligacions, a les responsabilitats de dona adulta.

            El meu pare esgotava el cigarret replegat de caldo i li feia broma. Ella es pertorbava entre la gràcia i la tristor i no podia evitar que se li escapés un clevill de somriure.

            El pare entrava la bicicleta del corral mentre endolcia una miqueta el tràngol:

            –Senyora! Quan li plaga. El taxi espera.

            La cosina feia un salt de la cadira de repòs al terra. Premia cada vegada més fort el farcell i seguia mon pare cap al carrer. S'asseia al gran portamaletes de la bicicleta amb les cames a un costat i s'aferrava fortament al cinturó amb la mà esquerra, mentre subjectava el farcell amb la dreta. Jo eixia a la porta per veure-la marxar. Ella no em deia res i començava a destil·lar abundoses llàgrimes, mirant-me silenciosa des de la gropa de la bicicleta que trontollava amb tantes carrilades i de pena.

Era tan menuda, tan xiqueta, que no podia realitzar totes les tasques domèstiques de ca l'ama. Els seus braços, de vímet torrat, eren incapaços de manegar els grans llençols de fil de l'ama quan eren remulls d'aigua sabonosa al safareig. Per això, sa mare anava cada divendres per ajudar-la a fer la bugada dels llits. Entrava en el tracte. Pel mateix sou. Malena feia la resta: la casa, els dormitoris, les bugades, la planxa, la cuina, el mercat, agranar i ruixar el carrer, el pati, les plantes, els vidres, la pols… mentre anava arrancant els pètals diaris de la flor de la setmana: dilluns, dimarts, dimec… I cada vegada arribava el diumenge.

Però aviat el diumenge passava i una altra vegada l'oncle, la bicicleta, el farcellet i aquella pena immensa.

Jo esperava cada vegada la tornada del pare. Sempre se li feia de nit al regrés, i l'endevinava al final del carrer per la llum tremolosa del fanal encés de la bicicleta, que s'anava acostant a poc a poc, carrer amunt, trontollant sempre sobre les carrilades del carrer irregular.

Va durar una llarga temporada, l'ocupació de Malena a Xàtiva. Però un dia li trobaren una col·locació al poble. No era tan avantatjosa, però dormia a casa. Se succeïren uns diumenges menys tristos i ella anà florint com una clavellinera.

Arribà l'any de no sé quin centenari de sant Vicent i la feren clavariessa de la festa del seu carrer. La mare li llogà un vestit de llauradora. No res de l'altre món. Les pintes de llautó, les arracades, les agulles i la joia de quincalla. Però ella estava bonica i radiant. No hi cabia, en aquell cosset de domàs multicolor. Una altra emoció. La missa major, la cercavila, la llarga traca zigzaguejant pel llarg i estret carrer. Quina festa!

A l'hora de dinar hi havia, bollint vivíssima, una gran paella flairosa de verdures sobre el trespreus enmig del corral. Totes les cases del veïnat olien als diversos combustibles. Ací sarments de moscatell, allà ramulla de taronger, més cap allà romanís i timonets. Ella sospirava de satisfacció:

–Llàstima que l'hem de tornar, el vestit. Si almenys m'hagués pogut fer un retrat…

No hi havia fotògraf al poble i cap de les coneixences no es podia permetre el luxe d'una càmera fotogràfica. El meu pare es quedà pensarós. Amb el cigarret a la boca mirava de gaidó el sostre, com intentant d'esclarir algun enigma.

–Ja està! Si t'he portat tants viatges amb la bicicleta a fregar la brutícia dels altres, ara et porte, amb la bicicleta, és clar, a cal retratista de Xàtiva.

Entrà la bicicleta del corral. Malena es plissava les faldes per veure de no empastifar el vestit amb el greix de la cadena. D'una salt assolí la gropa de la bicicleta. Com a les cavallaries de les cavalcades festeres, els vaig veure allunyar-se divertidament, carrer avall, entre l'expectació del veïnat.

La taula parada. La gran paella bollia festívola sobre la foguera cerimonial. Jo mirava immòbil el foc. El vent removia i escampava l'aroma i el fum per tot el corral. Em coïa, als ulls, el fum, que me'ls negà de llàgrimes. Ara recupere aquella fotografia entre la paperassa antiga del calaix de dalt de la vella calaixera.