Una a tocar?

Toca-li el peu a la Margarideta,

peu polidó, lairó-laireta.

                                    Popular.

 

Jordi Caragol fou el millor amic de la meua infantesa. Encara que potser hauria de dir que jo era el seu millor amic perquè era jo qui resseguia incansable el seu lideratge. Anàvem tots dos a l'escola de cagons de la tia Mília. Fou allí, precisament, on férem amistat. El meu amic Jordi, tot i la seua intel.ligència i la seua vivor, tenia gran dificultat per pronunciar les alveolars vibrants simples, i no en parlem de les múltiples. Allò era una catàstrofe i s'esdevenia una tirallona de cagos, bugos, caguetegues…

         El Caragol tenia una nòvia, també a l'escola de la tia Mília, que se'n deia Margarideta, més coneguda per "la Llagrimotes", perquè de no res plorava. Ell s'hi volia casar perquè la trobava d'allò més guapa i constantment em preguntava insidiós: «Eh?» Jo assentia convençut. Veritablement, Margarideta era, de bon tros, la més guapa de l'escola.

           Els tres féiem pinya cada dia, al matí i a la vesprada. Jugàvem i jugàvem incansablement. No cal dir-ho que el seu joc preferit era el de marit-i-muller, encara que a mi no m'engrescava gaire, ja que sempre havia d'assumir papers secundaris: el fill, el xofer, el jornaler de casa i, pitjor encara, el cavall o el gos.

           El Jordi va adquirir el mal costum de tocar-li les natges a Margarideta. Ella, decència mana, com es pot suposar, no es deixava, la qual cosa treia de polleguera el Caragol, que posava en pràctica totes les seues arts –crueldat infantil– per intimidar-la. Li deia a cau d'orella, i amb moltíssimes dificultats:

              –Maggaguideta, matagué ton pague, ta mague i la teua bugueta.

            A l'instant, Margarideta esclatava en un gran plor desconsolat que alertava la tia Mília, asseguda a la vora de la llar.

   –Caragolet, eixes orelles se'm quedaran un dia a les mans.

        Aleshores, el Jordi sompejava una miqueta i procurava desaparéixer d'escena arrossegant-me amb qualsevol subterfugi.

            –Juguem a gomanes?

            –No en tinc, de romanes.

            –No en tens? I les que em vas guanyag ahig?

            –Jo ahir vaig perdre.

L'any següent vam passar tots tres al parvulari sense trencar aquell llaç amical ni les seues relacions formals. Hi continuaren aquelles amenaces terrorífiques:

            –Maggaguideta, matagué ton pare, ta mague i la teua bugueta.

            I Margarideta vinga de plorar.

          Un dia d'hivern Jordi Caragol no va vindre a escola. Margarideta i jo vagarejàrem pel pati tota l'estona, desorientats. En tornar a entrar per reemprendre les tasques cal.ligràfiques, la mestra ens va anunciar que l'amic no hi vindria ja més. Se n'havia pujat al cel i s'havia tornar angelet. Nosaltres dos ens miràrem interrogants. Jo intentava d'imaginar-me com seria el Caragol d'angelet.

         A la vesprada, la mestra va organitzar una formació de dues files de xiquets i xiquetes bocabadats i expectants que es va esfilagarsar fins a cal Jordi. Allí jeia, inabastable al nostre esguard, dins un taütet dipositat sobre una taula vestida de blanc. Algú va exclamar:

            –No es veu!

            Jo vaig aconseguir, amb un lleuger salt, d'albirar la seua punteta del nas arran de la vora folrada del taüt.

           

Margarideta i jo continuàrem jugant junts a l'escola i al carrer, i ben aviat encetàrem un festeig d'allò més convencional. Desaparegueren els seus temors sobre la integritat física dels seus pares i de la desventurada burreta, i fórem feliços a la nostra manera.

          Malgrat tot, a aqueixa edat i des d'aquesta perspectiva, no us recomane a ningú una nòvia vídua.