L'agredolç de la vida quotidiana

Foto: Arxiu Cuenca

Sovint es planteja el debat sobre si la literatura diguem-ne «costumista», si voleu, per delimitar-ho una mica més, la literatura d’espai i referents «locals», pot ser considerada una literatura d’aspiració universal. Aclarim-ho ara i ací perquè després no vinguem doctes de cuina a reprotxar a Vicent Chaquet (La Llosa de Ranes, 1956-1997) que ha fet literatura sense ambició.

La seua, la que ens ha deixat en aquesta Masurca de l’agredolç, és una literatura local, costumista o com s’estimen catalogar-la; tanmateix, no hem de deixar-nos influir per confusos i pretenciosos cosmopolitismes: la major part de la Literatura Universal és profundament i radicalment local. Tolstoi, la gran figura de les lletres russes, proclamava que per ser universal calia explicar la pròpia aldea. Venint cap a temps més actuals, l’escriptor gallec Manuel Rivas, autor d’El llapis del fuster i La llengua de les papallones, en una entrevista afirmava que la literatura més universal és la literatura més comarcal. Podem afegir-hi que James Joyce va explicar la seua Dublín natal com si fóra una aldea, un món tancant i particular que era el centre de l’univers, del seu univers. Ulisses, la seua obra cabdal, considerada sense reserves de ningú com la novel.la més influent de la literatura del segle XX, és una obra profundament local. Dublín hi és un espai cognoscible, físicament i geogràficament existent, quotidià, com la Ferrara de Bassani, el Piemont de Pavese o la Sicília màgica i controvertida de Pirandello i Sciacia; fins i tot la Mequinensa de Jesús Moncada.

També haurem d’incloure-hi Macondo de García Márquez i Yoknapatawpha de William Faulkner, fantàpolis a què tots dos van recórrer per explicar amb una denominació fictícia la profunda realitat històrica i social de la seua «aldea». Espais locals que, de la mà d’uns escriptors solvents, han esdevinguts universals. Fet i fet, el transcendiment literari depén només de la capacitat de l’escriptor per servir-se dels diversos ferraments de l’ofici d’escriure. I, al capdavall, quan l’escriptor construeix la seua literatura aprofita el conjunt d’afinitats emocionals que li són pròpies: llengua, paisatge, família, veïns, història...

Amb les dotze narracions que configueren Masurca de l’agredolç Vicent Chaquet ens mostra una galeria de caràcters populars a través dels quals ens dibuixa una manera de viure i d’entendre el món. El seu traç literari, a voltes dolç i en ocasions, quan s’escau, dramàtic, o agre –ja ho apunta el títol–, anota casos i coses d’una societat que es mou entre uns costums de referents agrícoles i cadències lentes, tot al bell mig d’un espai social i històric que té com a teló de fons, tramoia de places, carrers i paisatges, la pròpia Llosa de Ranes natal.

Vicent Chaquet explica aquest món mitjançant uns relats que descriuren fidelment l’entorn humà i social d’un temps que encara és memòria, per més que alguns voldrien que fóra només història, i damunt història arxivada. Vicent Chaquet fa crònica d’allò que li és abastable, proper, i per això ho descriu d’una manera emocional, gens distant. És difícil allunyar-s’hi, ni que siga com a escriptor, i per més els manuals de creació literària s’entesten a pontificar que la distància és una contidio sine quan non per al bon literat. La distància o la proximitat són simples estratègies al servei de l’escriptor.

L’humor hi és present de manera contundent; un humor que és espill d’una societat que viu la vida al seu aire, ací caic allà m’alce, i s’adapta als canvis socials, tècnics i polítics amb un escepticisme i un sarcasme ben bé congènits. Però quan cal caracteritzar el drama, adés social adés històric, Vicent Chaquet ho fa sense faramalla retòrica ni reflexions pretensioses; tanmateix amb una efectivitat que provoca les emocions del lector. Fet i fet, Masurca de l’agredolç és una crònica humana, social i històrica descrita des d’un punt de vista pla i popular, a ran de places, carrers, llavadors i campanars.

Per rematar la garba i arredonir la valoració literària de Masurca de l’agredolç, paga la pena d’ajuntar els universos de la Llosa de Ranes i Mequinensa, de Vicent Chaquet i Jesús Moncada, i, a manera de colofó, amprar-li les paraules a Crònides Valldabó, Jutge de Pau d’aquesta població de la Franja, quan, referint-se als fets que recorren el llibre Calaveres atònites, del qual n’és protagonista, afirma: «Aquí, senyor secretari, l’única eternitat creïble i a l’abast és la vida quotidiana».

Toni Cucarella