Cinc duros

Diners de tort fan veritat

Anselm Turmeda. Elogi dels diners.

Patrici jeia enfebrosit i delirós des de feia dos dies. La seua mare, Nacieta, vídua, menuda i bellugadissa, sospirava mentre li aplicava compreses per tot el cos. Havia hagut d'esquinçar l'únic llençol de fil que posseïa per improvisar benes i embolicar empastres. Li havien portat el fill els veïns de la caserna de la guàrdia civil, embolicat amb una flassada i estirat sobre una escaleta de penjar tabac. Un llamp de glaç li havia recorregut l'espinal en veure introduir per les portes entreobertes de casa allò que li havia semblat una mortalla. Magrat tot, això no era definitiu. El Patrici encara vivia i, pel que semblava, viuria encara més. Només faltava preguntar-se com quedaria després d'aquesta.

La mare havia de reconéixer que el fill tenia un caràcter una mica antisocial, desconfiat, malpensat com tots el muts, que solen passar la vida per aquesta senda de marginació. No havia assolit el do de l'oïda ni de la parla a causa de l'epidèmia de pallola de l'any de la pèrdua de Cuba, quan la vila s'omplí de sormudets, ceguets i angelets al cel. Però el xic havia desenvolupat una corpenta poderosa exercitant-se pel camp, per la muntanya, pels guarets, sembrats, barrancs i cingles més impressionants. Tenia el costum –el mal costum– de voltar tot el terme cada dia, en estiu i en hivern, plovent, amb sol o nevant. Per això posseïa la fama guanyada de ser amic del tast dels béns que dóna la terra al proïsme. Era el primer a assajar melons d'alger, a mutilar les galtes rosàcies de les bresquilles amb una queixalada, a enfilar-se a les figueres napolitanes i de la gota de la mel. Mai no va dur res a casa, com feien d'altres, amagat entre els grans feixos de brossa que segaven pels camps per criar el bou.

El metge, en una visita breu perquè sabia que la llar no es podia permetre consultes mèdiques amb protocol, va diagnosticar contusions importants en el setanta per cent del cos: tres costelles enfonsades, el llavi superior partit en dos trossos, una contusió cranial, una altra testicular amb un testicle que se li havia inflamat esgarrifadorament, i més coses que ni la Nacieta ni les veïnes que l'acompanyaven no entenien ni recordaven. Tractament? Compreses fredes, cataplasmes calentes, benatge i immobilització del tors, aigua, infusions i temps; sobretot, temps.

L'oncle Antoni, oncle patern del Patrici, que s'havia pres alguna responsabilitat sobre el cadell des que havia quedat orfe de pare, romania retingut preventivament al cos de guaita de la caserna, que no posseïa càrcer i ja la trobaven en manca. L'oncle havia presenciat, directament i amb l'horror que cal suposar, la presa de mides que els del tricorni havien aplicat al seu nebot. Causa? Apropiament indegut d'allò que és aliè. Lloc? El camí de Narencs. Víctima? Elies Prat, que era gendre d'un antic caporal de la caserna, ja jubilat dels galons i descansant de sobines a l'ombra de l'arborcer del cementeri municipal.

      El Prat birbava les dues fanecades i mitja de cebes que posseïa a la partida de Narencs, vora el camí. Quan el propietari feinejava pel cap de baix, va passar el Patrici amb una costalada d'herba que l'esllomava. La seua boca va emetre un so allobinat que volia dir una salutació i que va rebre un «bon dia» per resposta. Patrici va desaparéixer sota el gran feix assagador amunt. En tornar al cap de dalt, l'Elies s'assegué al marge en el lloc on guardava les seues coses. Begué una ràpida tragallada del botijó. Fussà en la butxaca del jupetí que tenia escampat sobre l'herbam i es disposà a plegar-se un cigarret. Xasquejà amb l'encenedor de cordó: una dolça flaire de cotó cremat s'escampà al seu voltant. Feu la primera xamada al cigarret i se li il.luminà l'enteniment:

–Els diners!

S'escarbà frenèticament totes les butxaques del jupetí i res de res: els cinc duros que hi duia s'havien esfumat. S'escarbà les dels pantalons per si de cas. Inspeccionà un rèdol al seu voltant i tampoc.

       –El malparit del mut!

      Va presentar la denúncia al guaita de la caserna de la guàrdia civil. Encara enxamparen el mut amb el seu costal al cantó del Sindicat, mentre pegava xuplits precipitats a un cigarrret que li havien donat els desenfeinats que allà s'ajuntaven a fer laments a coral, i que era l'únic que es fumava cada dia.

     Fou conduït al pati de la caserna. Un pati quadrangular, amb una palmera enmig, mal enjardinat, amb els símbols de la pàtria pels quatre cantons i un aroma de fems que se'n fugia dels estables que hi havia al fons.

     Fou avisat l'oncle, que s'encarregà d'iniciar l'interrogatori amb formes afectuoses que sol.licitaven la sinceritat i bonhomia que havien caracteritzat des de sempre aquell parentiu. El mut negava i negava insistentment amb el cap davant el desconcert de l'oncle, que es veia venir la tempesta i no albirava manera alguna de poder-ho evitar. Després s'esdevingueren les paraules dures, les amenaces, els insults, els colps de puny, de bota, de culata. En definitiva, una apallissament amb totes les de la llei. L'oncle engolia grans glopades de saliva rabiüda, aferrat en un cantó del patí per dos dels guàrdies.

A poqueta nit, l'oncle ha tornat, tresullat, a casa. No ha gosat visitar la seua cunyada. S'ha assegut vora les quatre brases de la llar i ha explicat llangorosament:

    –L'Elies ja té els cinc duros. Els ha trobats l'Àgueda dins el folre del jupetí quan es disposava sargir-li un descosit de la butxaca.