El
Café del Sindicat ocupava, amb les oficines de la societat i
l’economat, una casa a la Plaça Major. Era un café espaiós,
fumós i de minsa decoració, com qualsevol café de poble, sorollós
de veus potents i de fitxes de dòmino estavellant-se sobre les
làmines de marbre dels veladors. Tenia un aspecte rústec que li’l
proporcionava el terra de fusta neta i aspra que fregava diàriament
Salvadora Pi, o Doreta com era més coneguda. En estrenar-lo, allà
per les bressolades del segle, era un terra llustrós que Doreta
fregava i enllustrava amb una barreja de cera i aiguarràs que
adobava ella mateixa, per a poc a poc va haver d’anar desistint
perquè les potades fangoses dels llauros, en aquells hiverns de
pluges i neus, i el trepig esmussador que provocava el fang en
eixugar-se, convertien la lluïssor del terra en un immens gargot.
Presidia
el local una fotografia de don Hilari, el capellà que havia iniciat
la fundació de la societat. Es tractava, doncs, d’un sindicat
catòlic, encara que a les seues hosts militaven tota mena de
descreguts, ateus i agnòstics al.lèrgics a la cera. Amb tot, el
retrat, esgrogueït pels fums de tants cigars, pipes i plegadets,
provocava l’entusiasme general; i és que la Societat havia
esdevingut un matalàs per amortir la pressió que exercien els
cacics sobre l’economia local.
En
el seu interior es produïen tota mena de transaccions laborals i
econòmiques. S’hi llogaven bracers; es pagaven jornals; es venien,
es compraven, es cobraven i es pagaven collites; s’alfarrassaven
taronges, garrofes, olives, prunes, melons i tot allò que donés el
temps i s’hi jugava al joc més insospitat. Tot això, evidentment,
ben beneït amb aigües potents.
Maurici
no prenia mai res al Café del Sindicat. El seu concepte de l’estalvi
no li ho permetia. El seu concepte de l’estalvi i la por a
empassar-se qualsevulla cosa que no hagués tastat mai, fet que
limitava els seus àpats a pa, aigua i poca cosa més. Fins i tot si
algú havia gosat de convidar-lo s’hi havia negat tossuderament.
–Et
fa un colpet de vi, Maurici?
–No
seré jo qui perda l’oremus amb un túixec d’aquests –que
contestava.
–I
un café? Entraràs en calor.
–Prou
negre estic per fora com per a ennegrir-me per dedins.
Amb
una clientela com aquesta Manel Ponç, el conserge, tenia minvades
les possibilitats de medrar. Encara com n’hi havia d’altres que
feien anar l’aiguardent i l’absenta cavalleres com l’aigua de
la séquia.
Amb tot, Maurici posseïa el dret adquirit a romandre al local per ser-ne
soci fundador i allà que ocupava, cada dia de l’any, la cadira de
sempre des d’on observava vituperadorament com els vicis decalaven
les virtuts i penetraven sigil.losament en la col.lectivitat sense
causar espant. Els beuratges etílics havien dominat des de sempre,
però, a poc a poc, s’introduïren el billar, una baralla de cartes
estranya –franceses en deien– i un joc de tauler enrajolat de
blanc i negre com el terra de la capella del sagrari de l’església
que, segons contaven, havia estat joc de reis. Aquest darrer no va
tenir tanta celebritat com els anteriors. De llestos, molts se’n
passaven però pocs aconseguien d’aprendre’n les regles. Tota
mena de loteries, rifes i transaccions econòmiques que desplomaven
els uns per engreixar els coixins dels altres. Maurici no hi
participava. Ni de la loteria de Nadal no en volia saber res. I això
que la societat, des de la seua creació, havia adquirit cada any un
número amb totes les seues sèries per repartit entre els confrares,
sense farda, i sobre el qual es conjecturaven tota mena de futurs
esplendorosos que mai no s’acomplien. Amb tants anys de fidelitat
connubial mai no els havia tocat ni tornar els diners; la grossa...
ni pensar-ne.
La
fita més alta de l’adeliciament la plantaren, sempre segons
Maurici, el dia que van instal.lar un gramòfon al local. Ell va
entrar-hi, com sempre feia, i va ser sobtat per un ambient
irrecognoscible. Què era allò? Era música! Ben aviat va localitzar
la màquina des de la qual Marco Redondo escampava refilets com qui
aventa blat o civada a l’era. Es va quedar primerament enravenat,
es va acostar precautòriament amb passes llargues i lentes a
l’aparell, va mirar a un costat i l’altre, i al sostre, i va
capbussar-se dins la campana tal com un aristòcrata gal amb la testa
ficada en una guillotina robesperriana. Pep Lluna se’l mirava
palplantat i inflat a punt d’esclatar. Al café es van tallar tots
els alès. S’hi va crear una expectació d’ofec en els
assistents. Maurici va treure el cap de la campana amb una parsimònia
reverencial i va notar que l’observaven. Pep va preguntar a punt de
l’asfíxia:
-Què
és això, Maurici?
–No
ho sé. Sent cantar i tot és mirar i no veig ningú a dins.
L’explosió
fou tan forta com les detonacions de dinamita de Cento Lluch allà a
la pedrera de Màxim: la rialla fou general i espectacular. Maurici
va abaixar el cap i es va esquitllar silenciosament cap a la porta.
Van
anar passant els dies i Maurici no tornava al Sindicat. Uns eren del
parer que estava malalt, d’altres que no hi tornaria mai més.
Gairebé tots s’equivocaven. Al cap de quinze o vint dies Maurici
va interpretar una aparició de les habituals. No va saludar ningú i
es va dirigir cap al seu observatori predilecte. En predre’n
possessió va notar una puntada d’incomoditat. Sentia que tots,
encara que sense mirar-lo, guaitaven per veure quina els en feia
avui.
«No
hauria d’haver vingut –pensava–. Aquests malparits encara la
tenen tendra. Bé que l’hauran refrescada tots aquests dies. De
segur que l’hauran rememorada mil vegades.»
Va
començar a sentir-se neguitós. No gosava mirar enlloc, fins que va
descobrir el diari sobre la taula a la seua dreta. Mai no l’agafava,
no sabia llegir. El va aferrar d’una sarpada i el va obrir, ben
estés, davant la seua cara. Passava lentament els fulls cap a la
dreta i cap a l’esquerra i pensava obcecadament en l’afer del
gramòfon. Mentre, rumiava: «Quasi no he pogut dormir en aquests
dies». I passava un altre full. Raül Guasch el mirava des del
billar repenjat en el tac amb els dos braços i el cigarret
penjant-li incert entre els llavis. Va obrir el ulls sorprés i se’l
va mirar més fixament. Tots els presents observaven una altra vegada
que qualsevol cosa cosa podia passar. Novament creixia l’expectació,
s’hi feia el silenci i tots aturaven la respiració. Raül veia
estranyat la capçalera del Diari de València a la part
inferior del full. S’hi va atansar a poc a poc arrossegant el tac
per terra, es va trempar davant Maurici i va preguntar:
–Què
diu el diari, Maurici?
Maurici
va abaixar el diari sobre els seus genolls. Una mica astorat, va
mirar Raül i va balbotejar:
–No
ho sé. El món deu anar molt malament perquè... –i va mostrar-li,
amb una elevació de mans, els fulls perquè ho pogués comprovar–
... els barcos van cap per avall.
Maurici
va tardar moltes setmanes a tornar al Sindicat, i no per vergonya ni
por ni falta de ganes, sinó perquè el café va restar tancat fins
que tornara a ser endreçat després de l’ensorrament provocat per
la seua darrera beneitura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada