Qüestió de noms

A mi em diuen com em diuen,

Em diuen com m’han posat.

Si vols saber com em diuen

Busca qui m’ha batejat.

Popular

Les vespes dauraven l’aire de la tarda i assedegaven la set en les pedres mullades del llavador. La dona recollia les últimes peces, les retorcia per escórrer-les i les anava dipositant en una gran ferrada. Damunt de tot, el flairós tros de sabó amb els cantons arrodonits per l’ús. El silenci de la vesprada s’armonitzava amb la remor de la séquia i alguns piulars dels ocells dels horts pròxims. Feia calor i s’agraïa la frescor de la bugada. Va costalejar la ferrada sota el braç, recolzada en l’anca, i abandonà l’ombrívol llavador travessant amb pas lent les distintes freqüències sonores de les cigales. Entrà al poble. Defugia el sol i buscava el recer de les façanes de les primeres cases. Els carrers, encara buits, les cases, encara tancades, protegien el sestejar de l’abrusadora tarda. Només algun gat creuava d’una banda a l’altra amb les ninetes contretes fins a límits insospitats.

    La dona girà el cantó del carrer de l’Hostal. Ascendia per la llarga i costeruda via quasi com immobilitzada, sempre a l’ombra. Tombà pel Camí Reial cap a la dreta i allà al fons, al final del carrer, endevinà entre la boiror de la calitja una taca de colors. Anà avançant lentament i anaren dibuixant-se unes siluetes humanes. No sabia si es movien o si li ho feia veure l’alè del sòl. Una mica més a prop va reconèixer un grup de dones que, assegudes a la porta de casa, realitzaven petits moviments. A poc a poc anà reconeixent més detalls, els objectes: primer teles blanques, després tabaquets de fils, relluirs metàl.lics de tisores i didals. Una mare vigilava la tasca de les seues tres filles que brodaven filigranes multicolors sobre els fins teixits de seda i de lli.

    Les tres filles comentaven les seues coses i reien per sota el nas. La mare mirava i no deia res. La dona de la bugada s’hi anà acostant fins que es va incorporar al grup. No va abandonar la càrrega, i amb un colp d’anca adoptà una posició més còmoda i saludà:

    –Bon dia us done Déu.

    –I vosté que ho veja –respongueren les tres fadrines.

    La mare renegà amablement.

    –Bones hores de fer bugades, amb la calor que fa. No et caldrà estendre la roba en arribar a casa. Se t’eixugarà pel camí.

    –Ara que no hi ha ningú –es va justificar la dona elevant una mica la ferrada amb un sospir–. Al matí i a la vesprada està molt ple i a mi m’agrada posar-me dalt, al cap, i que no em baixe l’aigua tota ensabonada. No s’hi pot rentar.

    I va afegir:

   –Tampoc no són hores de brodar, aquestes, que suen les mans i s’embruten les teles al bastidor. Això són feines d’hivern. Què és el que fan?

    –Broden cada una el seu aixovar. Aquestes coses com més prompte es tinguen a punt, millor –va aclarir la mare.

   Les filles, enjogassades, li mostraven les seues obres. La dona començà a exclamar:

   –Quina meravalla de llençol! Quines mans més fines! –la dona no parava d’escodrinyar i d’escampar lloances– Quines flors! Quins colors! I aquelles estovalles? I aquella coixinera? Ni les monges de Santa Clara farien meravelles semblants. Però... què feu?

    –Dona!, de què t’estranyes tant? –interrogà la mare– Què han de fer? Brodar!

    I la dona s’afanyà a explicar:

    -Però és que totes broden la mateixa lletra, la ema.

    –És clar que sí –es va precipitar la mare a aclarir–. La ema, la que els correspon: Màlia, Mèlia i Mília...