Si
com lo taur se'n va fuit pel desert
Ausiàs
March
No
recorde quin any era. Hauria de buscar aquella litografia del crist
que imprimiren per festejar la celebració de la seua benedicció com
a patró del poble, quan feren aquella talla de morera dura que
encarregaren a un escultor del carrer de Cavallers, a València,
perque Eladi, l'escultor local, havia demanat dos-cents duros per la
tasca. La xifra era desorbitada, fins i tot per a un crist que feia
tants miracles d'incalculable valor. I això perquè l'Eladi no en
volia saber res, d'imagineria religiosa. Un maçó.
–Jo,
de figures pietoses, en vull cap, que em pertorben el son
disputant-me sempre el preu i la qualitat –deia, i contava–: Una
santa Llúcia que vaig modelar per a la senyora Regina, aquella del
carrer de la Neu, que era cegueta de naixença, m'eixia cada nit en
un malson per retraure'm la color que li havia pintat als ulls de la
platereta. Sentia, a les nits, una veu: «Condemnat a l'infern que et
veuré, descregut». I repetia: «et veuré, et veuré…», com si
no estigués massa segura. I cada nit el mateix romaç. Encara com a
la senyora Regina, que va palpar molt suaument tota la imatge amb les
puntetes dels dits, li va satisfer en gran manera l'obra i em va
pagar sense retrucar ni pruna.
Sempre
ho contava això, Eladi, en el veladoret que ocupava cada dia al café
del Sindicat.
Doncs
aquell any prepararen unes festes fora del normal. El burro per la
finestra. Una gran celebració: novenes, cavalcades, processons i
coets en desmesura. D'afició als coets sempre n'havien tingut molta
al poble. Feien coets solts a la vesprada i, a la nit, cordades
institucionals, amb corda, que presidien les autoritats darrere dels
vidres de ca don Ramon.
Andreu,
el filòsof, sempre desbarrava contra el coets al casino. Més encara
els sendemàs de les festes, quan sentia contar de les socarrimades
que havien provocat en els cuiros de la gentolada jove del veïnat.
Acusava els coets de classistes.
–Només
cremen els pobres, aquests maleïts. Si no en tenim prou amb les
injustícies dels amos, els coets ho acaben d'endreçar.
I
palpava raó, Andreu el filòsof. Els coets els encenien els rics des
dels balcons del seus casalots de la plaça i els llançaven a terra.
Els jornalers i els peons, com que no comptaven amb metall per
comprar-ne, s'havien de divertir recollint els encesos que els altres
llançaven. El risc, de sobra es veu, no guardava proporció i les
cremades tardaven mesos a sanar.
Aquell
any, però, l'interès pels coets es va relaxar davant l'anunci de
les corregudes de bous i de vaques a la plaça Major. Don Ramon, que
presidia la plaça amb la seua casota, havia soltat un bon mos de
plata per allò del Centenari i es preveia una bona ramaderia i una
plaça portàtil de lloguer. Sempre havien fet vaquetes soltes i bou
embolat, però s'acontentaven a tancar les boques que obrien la plaça
pels quatre cantons amb els carros dels segoners. Aquell any, però,
la plaça s'omplí de cadafals de fusta gradejats fins al primer pis
de les cases.
El
primer dia s'anunciava un torero d'Almansa, fracassat de la Fiesta
Nacional, i que duia més fam que les xinxes que l'agullonaven. A
mitjan vesprada la plaça semblava un formiguer. La gent anava i
venia endiumenjada. Les xiques van traure tot allò de la caixeta i
la caixeta al cap: pintes, ventalls, mocadors i mantons de manila i,
fins i tot, algun binocle d'un avi calavera que freqüentava la
ciutat per veure revistes de teatre i perseguir coristes. Botiges i
berenars, botes de vi… I bona cosa de calor, que encetaven l'agost.
Improvisaren
agutzils al llom d'haques pamploneses, presidència al balcó de ca
don Ramon, les filles del qual lluïen un posat de manola copiat
d'una revista de Madrid que rebien en subscripció una vegada al mes.
Feien goig els ventalls multicolors que tremolaven nerviosament en
tota la plaça.
Els
fadrins més agosarats ocupaven la pila de la font, que s'imposava
enmig de la plaça i que havien buidat i eixugat previsorament. La
font era redona i del centre s'enlairava una columna que sostenia un
globus picat en pedra, “la bomba”, com l'anomenaven, amb quatre
dolls orientats als vents del món. L'agutzil, dret com un xiprer del
fossar sobre la bomba, donà amb la botzina el tururut de senyal i la
banda local esgarrà la cridadissa general amb l'encetada d'un
passodoble: Pepita Creus, que encengué més els ànims del
respectable.
Allà
que s'obri el portelló i entren els agutzils amb les haques més
enflocades que la Consuelito, la vedette de la funció Diga-me-lo
a l'oïdo, cavallero, que havien vist l'any anterior al teatre de
l'Olimpus. Al darrere, enmig, el torero: Franxo de Rocio, Xiquillo
d'Almansa i no sé quants títols més, que semblava un Grande
d'Espanya de tanta retafila de noms que arrossegava. Darrere de
tots, Pasqualet el de la lletera i el seu fill que, com criaven
vaques, feien bon tracte amb els banyuts quadrípeds.
Feren
la volta d'honor. Aplaudiments i olès i més apaludiments. En tancar
la comitiva el cercle, la banda interrompé el passodoble i la
corneta es repicà el tercio. Obriren la portella del corral
improvisat i se n'eixiren tots els llogaters de la quadra: el brau,
els mansos, les vaques i les vaquetes, amb gran rebombori, avalot i
polseguera, que la donaven per Satanàs i tots els dimonis. El sotrac
fou tan fort en l'esperit de gran nombre d'espectadors que molts dels
de primera fila, esverats pel sobtament, intentaren remuntar cadafal
amunt quan aquest estava a rebentar. Espentes, entropessons, ací
caic allà m'alce. Una gresca que s'armà al racó del Sindicat i
crits i més de quatre bescollades, fins que s'enfonsà un sector del
cadafal.
La
gent fugia cap a un costat i cap a l'altre. Queien, s'aixafegaven, i
tota la plaça anà caient com les fitxes d'un dòmino fins que no
quedà un pal dret. Els bous, esglaiats pel fet, fugiren pels quatre
cantons trepitjant cossos i taulons que jeien barrejats per terra. Se
sentien udols, plors i crits, fins que s'aclarí la polseguera i
començaren el rescat de ferits i de finats.
L'inventari
que va fer el metge era inacabable: falanges de dits corrinxals
fracturades, nassos aixafegats, orelles rebregades i inflamadíssimes
que desbarataven escandalosament les simetries facials, turmells
regirats en una llarga processó de coixos, i verducs, morats i
blaüres en hematomes d'una policromia variadíssima, i els dos casos
més greus que el galé no podia guarir: la cama ortopèdica de fusta
del sergent Rovira, mutilat de la guerra d'Àfrica, feta estelles, i
la dentadura postissa del jutge, del mateix material, la primera i
única que hi hagué al poble, de la qual encara buscaven claus i
incisius entre la desfeta de la plaça. El metge, tip de tanta feina
extraordinària, els donà drecera:
–Vostès,
a l'hospital no. Vagen-se'n directament a la fusteria.
